Crear
alçada la veu.
Eduard
Escoffet
No
esperar i esperar que les coses passin. I encara menys quan les coses no passen. O passen
d'altres maneres. En una ciutat com Barcelona, en què els poetes abundaven i abunden i
les instituciones no hi feien gaire atenció, l'espera podia haver estat agonitzant. Fet i
fet, el millor era fer via i no mirar gaire a banda i banda. I mirat a hores d'ara, les
situacions s'han capgirat. Però anem a pams.
Catalunya ha estat terra de poetes. Hi ha fins i tot un aire sagrat quan parlem dels poetes i de la poesia. Les coses són així. I més ençà, Barcelona des de finals dels setanta s'havia convertit en un espontani aparador de poetes sense escola que aprofitaven qualsevol racó per recitar. Aquesta és una història encara mai no feta, però que encara batega pels carrers: i ateneus i bars i places. Alguns grups, els “o així” em vénen al cap, han restat més en la memòria, d'altres menys i alguns gens ni mica, perquè no van ser grups: unes veus per aquí, unes veus per allà. També a finals dels vuitanta va començar a ressonar la paraula polipoesia en els ambients poètics més desacomplexats i tenim així un grup que, sota aquesta etiqueta o d'altres de més velles, feien una poesia destinada al contacte amb el públic i de caire més experimental. A tot això cal sumar-hi, és clar, personatges que caminaven des de feia més temps o per viaranys propis, com en Carles Hac Mor o en Vicenç Altaió. En aquest ambient una mica tumultuós i poc delimitat, i ja era el 96, em vaig trobar. Hi havia un batec poètic ple de noms que ometo que alçava la veu i que anava a cercar el públic on fos i com fos. No sé si parlar d'innovació; poc que m'amoïna. Es tractava tan sols d'una manera de fer poc encarcarada i ben diversa: des de les revisitacions trobadoresques fins a les poètiques més agosarades.
Era
doncs evident que hi havia uns fenòmens poètics subterranis que funcionaven. I això
malgrat que les institucions i els cercles literaris per dir-ho així dominants hi feien
el buit. I jo em trobava en un època de cert relaxament, de minva d'activitat, després
d'haver portat una revista durant 3 anys i d'haver muntat alguna cosa més (se'm fa
difícil de recordar). Però els períodes d'inactivitat són perillosos. Seguint la
tònica de no plorar perquè no hi ha plataformes sinó de muntar-les directament, vaig
decidir que potser seria hora d'intentar donar una mena d'ordenació a tot aquell fenomen
oral i de crear una programació estable que servís de referent per al públic (que mai
no sabia on anar) i que permetés anar coneixent de mica en mica les diverses vessants de
la poesia recitada. Això era Viatge a la Polinèsia. Una cosa que, no sé per què, havia
de morir, havent nascut el gener del 97, el gener del 2000. I el que no recordo de cap de
les maneres és d'on va sortir el nom. Més enllà de les definicions que vaig anar
improvisant durant tres anys, hi ha gent que ho lliga a un article de Carles Hac Mor, hi
ha gent que ho lliga a una revista que havien realitzat uns anys abans Xavier Theros,
Rafael Metlikovec i altra gent i hi ha qui ho lliga a un llibre de Sagarra. Hi ha qui no
lliga enlloc, com jo.
No
em toca parlar ara del diversos viatges. En resum: van ser 25 volums (alguna cosa així
com agrupaments temàtics), 41 recitals, uns
150 poetes i més de 3.000 persones de públic en total. En un primer moment, la majoria
pensaven que no tindríem poetes per programar durant tres anys. I al final, encara tenia
remordiment per no haver convidat aquest o aquell altre poeta. Espero que em sabran
perdonar. A més a més, em fa l'efecte que, en general, va ser una programació bastant
oberta que, això sí, va voler evitar els poetes més convencionals o aquells que ja
tenien un circuit establert d'una banda i, de l'altra, centrar-se en l'oralitat (des de
totes les opcions).
Lis
Costa ha dit que Viatge a la Polinèsia “ha actuat com a frontissa entre la múltiple
herència underground i la popularització actual”. Em sembla bé, dir-ho així. El
cert és que el 1996 ningú pretenia omplir grans espais (fossin al carrer o als diaris)
amb poetes que recitaven de maneres més o menys poc convencionals i, a hores d'ara, les
coses han canviat força. Hem aconseguit, entre d'altres coses, que bona part del públic
entengui que la poesia pot ser oral i que un recital no és un subproducte del llibre, que
pot tenir entitat pròpia. Encara hi ha gonfanoners que defensen a ultrança la seva
puresa de la poesia: un poesia per ser llegida a la tauleta de nit. Batalla seva; puresa
també seva.
Ara
bé, aquest reconeixement de què parlava Lis Costa no ha esta obra de la casualitat ni
tampoc únicament de Viatge a la Polinèsia. Evidentment hi ha hagut també en els darrers
anys activitats disseminades que han continuat el to underground i que hi han fet la seva
i altres programacions més en la línia estable del Viatge com la de Cafè Central.
També hi ha hagut les Revistes Parlades (i Caminades) de Carles Hac Mor i Ester Xargay,
les activitats de l'Aula de Poesia de Barcelona, els recitals organitzats a Conservas i un
munt de coses més. Entre tots hem sabut fer força, crear una mena de focus d'atenció
sense cap nexe comú gaire sòlid. I és curiós que poc després hagin sorgit un bon
nombre d'activitats des de centres i organismes públics al voltant de la poesia. Ara
sembla que sí que els interessa. Una de les més destacables d'aquestes activitats
institucionals en els darrers anys ha estat la Setmana de la Poesia, que David Castillo ha
sabut des del seu inici el maig del 97 portar cap terrenys ben vius i en contacte amb el
públic inquiet. Tot un encert.
I
potser, més que parlar dels poetes, caldria parlar del públic. D'una banda, perquè, tot
i que ben sovint alguns puristes ("tietes del sentit", en diu en Mor) i altres
petulants fan un grup –"els altres"– amb cert menyspreu, no hi ha
gaire cosa en comú entre tots els poetes que pugen damunt un escenari a recitar. Com a
màxim podríem diferenciar entre els qui ho combinen amb el llibre i altres suports i els
qui se centren en el recital, en l'oralitat (pocs). I de l'altra, perquè de la recepció
de tot això se'n parla ben poc, encara menys que dels tramoistes que fan possible, amb
recursos i suport mínims, que existeixin plataformes per alçar la veu dels poetes.
Els
llibres de poesia continuen amuntegant-se a les llibreries i les revistes literàries poc
espai que tenen. Si la poesia ha sortit als mitjans de comuniació, per exemple, ha estat
pel boca-orella que han creat els recitals. I si gent que no compra mai llibres de poesia
diu quatre paraules en una conversa sobre poesia és també gràcies al fet que algun dia
ha passat per un recital. Quasi de casualitat. I potser on hem d'incidir no és en la
qualitat o en els preceptes dels poetes sinó en el fet que parlem d'una porta. Així com
una bomba i un desplaçament a temps varen ser una porta d'entrada a la poesia per a en
Brossa o la farmàcia de la plaça del Pi la porta a les lletres de Guimerà, un recital
també ho pot ser per al qui passa. I passa.
L'oralitat
poètica ha portat la poesia a molts llocs on abans era impensable i ha fet que se'n parli
bastant. Diguem que ha trencat bastants esquemes, la majoria poc fonamentats, i ha ajudat
a atraure molta gent cap a la poesia. De pas, la poesia també s'ha airejat. Amb tot, des
d'alguns sectors s'ha vist això com una banalització. Trobo que no hi ha cap mena de
motiu. Es pot banalitzar des d'un recital o des d'una llibreria amb una col·lecció de
poesia dolenta a vint duros. El debat veritable, no el fèrtil, és el de la qualitat de
la poesia i el de la literatura nostra en general i es pot aplicar sense fer distincions
de suports. Segurament, molts que tenen la seva paradeta a les llibreries no hi estarien disposats entrar-hi: és
com tirar-se pedres al damunt. Sigui com sigui, el contacte directe amb el públic és un
ajut indispensable. Un cop traspassada la porta, cap passadís es fa feixuc.
Des
de l'experiència de Viatge a la Polinèsia, sempre em va sobtar que el gruix del públic
el formessin persones que no provenien estrictament del món literari ni tan sols de les
facultats de lletres. Puc afirmar que hi havia gent de tota mena i que bastants acumulaven
pocs llibres de poesia als seus prestatges. Em sembla que és tot un orgull poder dir
això, i més encara quan la majoria de cicles de poesia no ho poden dir. M'agrada pensar
que no he volgut penjar el cartell de "Reservat el dret d'admissió". I així
molts han entrat, s'han atrevit a dir-hi la seva, encara que fos des del silenci. Diguem
que no té gaire sentit obrir una porta a qui ja en té la clau.
Els
qui primer haurien de canviar la mirada envers els recitals són les institucions i les
editorials i per extensió tot el mecanisme econòmic que frega la literatura. Les
polítiques d'afavoriment a la poesia passen sempre per la lletra impresa, pel llibre i
compten ben poc amb el contacte directe. Així mateix, les editorials estan perdent
l'oportunitat de treballar frec a frec amb organitzadors i agitadors per tal de donar més
vida a les seves col·leccions de poesia. És sens dubte una de les poques vies que un
llibre de poesia es bellugui i tingui ressò. Però deu ser el cas que no els amoïnen
gaire, les col·leccions de poesia, i que el mercantilisme ferotge a què s'ha abocat el
món editorial català poc casa amb la recerca de veus interessants. I ja no entrem en el
tema del suport de les edicions. El cd només ha entrat per editar poemes coneguts
d'autors coneguts recitats pitjor o de vegades millor per actors coneguts. Simplement una
vergonya. I molt poca imaginació, gens de risc.
Finalment,
només voldria apuntar que Viatge a la Polinèsia tenia com a objectius, entre d'altres,
de difondre les vessants més experimentals o arriscades de la poesia i alhora de permetre
una mescla entre poetes més o menys tradicionals i poetes més rarots. Una manera de
demostrar que tots diem el mateix. M'avorreixen les etiquetes: aquí tens les ovelles
negres, aquí tens les ovelles blanques. Particularment, no sé si aquesta germanor tan
òbviament necessària s'ha realitzat mai. Les coses són com són. En qualsevol cas, un
cop acabada l'etapa de Viatge a la Polinèsia, em disposo a encetar una nova aventura amb
un festival anual, PROPOSTA, que definitivament deixa de banda pràctiques considerades
convencionals, ja que tenen ja el seu espai. Crec que hem perdut embranzida en
l'experimentació –no parlo d'avantguarda–, en la interdisciplinarietat i en
definitiva en l'obertura de mires a l'hora d'atacar el poema. I cap aquí m'encamino, ara
com ara.
Viatge
a la Polinèsia, doncs, crec que pot situar-se com a referent d'aquesta activitat
polièdrica al voltant dels recitals de poesia. És un referent més entre molts d'altres
i que beu de tantes altres experiències anteriors, segurament més arriscades, més
verges. I particularment cada cop em fastiguegen més els poetes que s'ancoren en el
llibre. I ja no és només d'oralitat del que parlem. També parlem de la xarxa, i
d'ecologia: la material –el paper, els
arxius– i la intel·lectual –un mercat que no pot absorbir tants epígons. En
una terra tan fecunda en poesia em sobta, ja ho veieu, els qui s'entesten a defenestrar
l'oralitat i, en general, allò que s'aparta de la seva puresa. Deixem-los doncs amb el
seu or i conduïm nosaltres l'ambulància que torna i trastorna, que cap capgira a poc a
poc.
Eduard Escoffet