Arribada a la Polinèsia

David Castillo

 

Les 25 edicions de Viatge a la Polinèsia han convertit Barcelona en zona poètica. El cicle ha coincidit, des del seu inici, fa tres anys, amb la Setmana de Poesia i amb altres convocatòries -com les de La Caixa o les de Cafè Central- i recitals anuals com els de Sant Cugat o Girona. 137 poetes han participat a les lectures, des de figures internacionals com ara Julien Blaine, Bernard Heidsieck i Giovanni Fontana fins a joves poetes. Precisament, el factòtum de l'entitat organitzadora, Eduard Escoffet, tenia disset anys quan va engegar el projecte. Més de tres mil persones han assistit als recitals i resulta miraculós que aquestes iniciatives puguin sorgir de joves activistes o de sacrificats col·lectius quan la passivitat institucional és tan notable. Només des de l'Institut de Cultura s'ha mantingut una política de suport a la poesia (a Propost, Taleia i Aula de Poesia entre altres). El final anunciat de Viatge a la Polinèsia i les dificultats que travessa Aula de Poesia -en greu crisi- poden tornar a eliminar uns actes que havien aconseguit públic, malgrat l'escàs suport de les institucions i dels mitjans de comunicació. La paciència té un límit i l'immobilisme que, novament, ha mostrat el departament de Cultura de la Generalitat pot desertitzar un panorama que funcionava per l'empenta de quatre persones. La proverbial inactivitat, els gestors inoperants i la manca d'idees portaran el país al col·lapse, a la ciutat culturalment provinciana, amb els fastos de saló, amb les edificacions faraòniques buides de contingut i amb quatre sonats que sempre ens queixem per excentricitat. Hi ha massa corbata, massa reunió de despatx i poca gent amb roba de treball. Si Escoffet abandona les seves activitats per dedicar-se a buscar feina i els dos o tres que quedem organitzant ens agafem un any sabàtic, la poesia del nostre país quedarà reduïda a les anèmiques col·leccions de les editorials. Potser caldria emigrar a la Polinèsia, on la poesia és al clima.

 

AVUI, gener 2000