el callar del mar tornes profunda
-perquè no ets més- tristesa
a l'areny daurat. Aigua que tomba, fosca
a l'estiu. Sóc lent. Sec a l'ombra sec
devant l'immensa massa
capbusso el cos, feliç humitat, lenta

hora que passa sota aigua, lenta
superfície profunda
que no pretenc respirar i viu -no massa-
estiro els ossos, deix la tristesa
enrrere, amb el cos, cec
d'aigues negres com feliç pell fosca

aiguavés nocturn, freda mar fosca
m'acaricia, capbussada lenta
del meu temps, transcòrrer cec
una distancia i la profunda
sensació de temps. Deixant tristeses
a dalt a la sorra ara un peix massa

farcit d'aigua soc enmig la massa
líquida que empeny fosca
cap la llum del món de la tristesa
d'estiu. Gest violent. La volta lenta
del cel sobre meu i la profunda
aigua sota: Un gest sec

trenca la quietud. Peix sec
que busca aire, massa.
Un gest cec trenca l'horitzó. fosca
pertot -profunda
convicció: la tristesa
se'n va amb el gest, la rialla lenta

que neix del somriure lent,
tort, per haber alterat un món cec.
La volta i el blau, el mar. Tristesa
vençuda per l'instant, com la massa
d'aigua massa profunda
profunda
nit, canvio dins la fosca

a la sorra, ja, sec, ric de donar massa
temps a tristesa. La llum irromp lenta, i
deixo la profunda idiotesa fosca.