|
Nota liminar, si així ho has triat, a mode d'introducció. M'agradaria saber disparar mots de sal, i construir un poemari modest però viu com el de Josep Gerona -el darrer llibre que m'he comprat. Però crec que no en sé. Per contra, aquí mostro un joc, un exercici d'estil, fred, eclèctic, i potser poc atractiu. El callar del mar és un poema que pretén mantenir la forma d'una sextina (poema de sis estrofres de sis versos cada estrofa i una estrofa final de tres versos, on es repeteixen els últims mots de cada vers de la primera estrofa en cadascún de les següents). La veritat és que no manté l'estructura de la sextina, ja que la mètrica no és la que hauria de ser ni els darrers mots, els que es repeteixen, segueixen les normes del joc. [aquesta explicació l'escric de memòria, i aquesta sempre em falla. Brossa és un gran creador de sextines, i explica perfectament el seu ús i normes] El callar del mar pretén també estar construit per la barreja de diferents "línies" (no versos) de cinc i set síl·labes, com si de fragments de haikús es tractés. El joc consisteix en barrejar aquestes dues formes -haikú i sextina. Sembla que totes dues formes tenen un origen de compartir versos llançats a l'aire per diferents autors. El joc consisteix en constuir una sextina amb petits haikús, o en generar una sextina a partir d'un haikú. El resultat del joc ha estat un híbrid una mica malformat, tot i que la seva única raó de ser és ser formal. L'argument és tan estúpid com una capbussada a l'estiu. El joc consisteix en jugar amb mots com si fossin peces de lego, on el significat no és res més que un tópic, i es pot jugar amb aquestes peces sense massa miraments, amb un gust ecléctic i no massa rigorós. Els continguts d'aquestes peces són, molts cops, banals i contradictoris. Sempre he començat la casa per la teulada. El callar del mar és un exercici d'estil del temps en que el Licenciado Bonilla encara no n'era, de llicenciat. Era l'estiu del 97 o del 98. El fet d'editar-lo ara rau, entre altres qüestions, en que així ja no ocupa espai físic dins la calaixera ni dins la meva desmemoriada testa. El fet d'editar-lo ara rau, entre altres questions, en que ara hi ha la posibilitat d'editar-lo. I en un format que permet la seva mutació, el seu canvi constant. Un format no perenne. I és el que vol un exercici d'estil com aquest per esdevenir algua altra cosa / el que necessita sense més/ amb el que va ser ideat. El callar del mar es un projecte que no ha reeixit mai. Des del 97 (o el 98) ha estat abandonat, per falta de mitjans -i perque en el món hi ha moltes altres coses belles en les que perdre el temps. Potser, ara, dia a dia, mutarà en alguna altra cosa, i eixirà. Per contra, potser seguirà sent un projecte no reeixit, in secula seculorum. Així i tot, sembla que ara és el moment de probar-lo, gràcies a aquells engrescats que creuen en aquest projecte i en els que l'han engegat.(grácies). El callar del mar es voldría titular Una sextina és igual a setze haikús. O es podría titular "Ven i Dorm". Els darrers mantenen una postura antiheròica i una mica estúpida que, ho confesso, m'agrada. El callar del mar es tópicament un bon títol per un poema. El fet de que soni a paraula tópicament poètica encara m'agrada més. De moment, només eixen ràpids haikús escrits en el tremolor del tren: "si
es amor amor "mur
blanc de núvols José Licenciado Bonilla és un personatge lent, dislèxic i una mica analfabet. Agraeix al lector el seu temps, i li agradaria retre homenatge a dos poetes dels noranta i a les pigues salades de les platges d'estiu. Als poetes Pompós Pet Fabra, heroi d'institut, i a Resentido Pérez Rico. "Soy
como soy,
|
||