valeri scherstjanoi va néixer el 1950 a kazakhstan, on havien estat desterrats els seus pares, i va créixer a la regió de krasnodar, actualment part de la federació russa. es va llicenciar en germanística i el 1979 es va traslladar a la república democràtica d'alemanya. el 1981 es va instal·lar al berlín oriental, on encara viu. des de 1968 va començar a fer recitals de poemes d'autors futuristes russos, un interès que ha continuat amb la interpretació dels textos i amb treballs teòrics, com el llibre tango mit kühen (viena, 1998). 
des de 1990, després de desenvolupar feines ben diverses, es dedica únicament a la poesia, com a poeta sonor i visual, com a intèrpret de textos experimentals i com a artista visual amb les seves partitutres ("scribentist", com s'autodefineix). entre 1994 i 1998 va ser el director artístic del festival de poesia sonora bobeobi (berlín). és un dels poetes fonètics més reconeguts del panorama europeu actual. el seu treball beu directament dels futuristes russos i, com molts d'ells, parteix dels sons més primigenis i d'un alfabet de creació pròpia. 
actuarà amb el músic, compositor i artista sonor wolfram der spyra (eschwege, alemanya, 1964), amb qui ja ha col·laborat diverses vegades en actuacions a diversos festivals de poesia sonora, la darrera al festival musica viva de munic. presentaran la peça aus vollem halse, un homenatge a maïakovski, en què spyra processa la veu de scherstjanoi i la mescla en directe.

Una Definició de Poesia Sonora
Valeri Scherstjanoi

La poesia sonora és una forma de poesia que ignora la comprensió racional del llenguatge en favor dels sons verbals purs i que cerca la creació de noves formes de comunicació a nivell emocional. 

Representa una àrea íntima de la poesia que no ha de ser llegida en veu baixa sinó escoltada en veu alta. Els matisos de to de la poesia: els tons del discurs, els sons i les articulacions. No es tracta de la comprensió o no-comprensió "tradicional" de la part racional del discurs. La poesia sonora crea nous horitzons lírics i poètics de comunicació. Es pot percebre com a música, però està fortament arrelada al llenguatge, al seu sistema de símbols i senyals acústics. 

Pensar - sentir. A través del pensament s'arriba al sentiment i torna de nou cap al pensament. O tots dos competeixen? raó, intel·lecte o emocions? qui guanya, qui perd? Paraules, llenguatge, sons i tons flueixen en el seu propi contínuum. Els futuristes russos Velimir Khlebnikov i Alexei Krutxonikh van escriure en el seu manifest de 1912 "la lletra com a tal":
"Hi ha dues situacions: 1. que el que sentim mentre escrivim modifica la nostra cal·ligrafia i 2. que la cal·ligrafia, modificable només per aquests sentiments, els comunica al lector independentment de les paraules. Això ens permet plantejar-nos les lletres com a elements visibles o fins i tot tàctils (com per a les mans d'un cec quan llegeix). Cada lletra fa petons als teus dits". Així es crea una dependència alterna entre la veu i l'escriptura, i de nou entre l'escriptura i la veu. L'instrument humà crea la seva signatura pròpia i individual; petits rastres, petjades de so. L'oralitat s'esforça per accedir a la memòria, a l'anotació i a l'escriptura: "escribantismes", imatges del to, notes que substitueixen les lletres del nostre reduït alfabet, caràcters del reialme dels sons.