una aproximació als autors de la poesia d'avantguarda escrita en alemany més desconeguts a casa nostra. el recital combinarà els textos originals en alemany amb traduccions i adaptacions al català i al castellà i també amb poemes purament fonètics. hi intervindran valeri scherstjanoi, poeta fonètic i estudiós de la poesia russa i alemanya de les primeres avantguardes (també present a la secció intermèdia el dissabte 8 de novembre); enric casasses, poeta, traductor per afició de christian morgenstern durant les seves estades a alemanya; i christian atanasiu, actor i poeta, que amb l'espectacle QUEmexpliQUÈ?! va aconseguir difondre alguns dels millors poemes de l'absurd de la literatura alemanya. el recital se centrarà en christian morgenstern i ernst jandl, ja que són dos autors imprescindibles i inexplicablement desconeguts a l'estat espanyol i perquè marquen un lapse temporal en el qual van aparèixer algunes de les millors aportacions de la literatura alemanya a l'avantguarda europea (autors com kurt schwitters, hans arp i h.c. artmann). el catàleg inclou alguns poemes dels poemes que seran llegits i traduccions d'enric casasses i eduard escoffet, així com un text d'aproximació a morgenstern (també d'enric casasses) i un altre a ernst jandl, a càrrec del poeta i teòric bartoimeu ferrando.

> sobre jandl - bartomeu ferrando

poesia alemanya d'avantguarda: de christian morgenstern a ernst jandl

la circulació entre la literatura alemanya i la catalana ha estat sempre més aviat escassa. en els darreres anys, a través del túnel berlín-barcelona, hi ha hagut més circulació, però en el cas de la poesia d'avantguarda escrita en alemany, el desconeixement regna. aquest recital, doncs, prova d'obrir algunes vies d'accés. valeri scherstjanoi, christian atanasiu i enric casasses ens oferiran un recorregut personal pels poetes alemanys d'avantguarda que més els apassionen i han recitat. el recorregut comença amb christian morgenstern i finalitza amb ernst jandl, una acotació més personal que històrica.
dels poetes preavantguardistes, és a dir, aquells que s'anticipen uns anys a les propostes programàtiques dels poetes d'avantguarda, trobem dues figures indiscutibles en l'àmbit germànic, christian morgenstern i paul scheerbart. christian morgenstern (1871-1914), nascut a munic en el si d'una família de pintors i sotmès a constants canvis de ciutat, és a hores d'ara un dels poetes de la primera meitat del xx més populars en llengua alemanya. tot i començar en els cercles literaris sense destacar i seguint les modes del moment (devoció per nietzsche, traductor d'ibsen, autor d'una literatura sentimental i metafísica...), ha estat una part marginal de la seva obra, l'obra humorística creada paral·lelament a la seva obra "seriosa", el que ha l'ha dut a la fama, no només pel sentit de l'humor agut, sinó també per les innovacions que impliquen alguns dels seus poemes. els dos poemes més coneguts d'ell són el poema fonètic "das grosse lalula" ("el gran lalula"), escrit el 1890 però publicat el 1905, i "fisches nachtgesang" ("cant nocturn del peix"), un poema visual en el qual la paraula és negada i substituïda per signes mètrics de quantitat (i que en permet una lectura sonora). "fisches nachtgesang" s'anticipa, doncs, a la negació del llenguatge dels dadaistes (vegeu "lautgedicht" de man ray de 1925), a la poesia fonètica i a la poesia visual, i amb un sentit de l'humor envejable. el doctor jeremias mueller (1871-1914) va afirmar que era el poema més profund de la poesia alemanya. per la seva banda, paul scheerbart, contemporani de morgenstern, va publicar el 1897 ich liebe dich! ein eisenbahroman ("t'estimo! una novel·la ferroviària"), amb 66 intermezzos, entre els quals hi havia el poema fonètic "kikakoku!". scheerbart va morir anys més tard a causa de la vaga de fam que havia iniciat per protestar contra l'esclat de la primera guerra mundial.
però el desenvolupament teòric del poema fonètic arribaria amb els dadaistes. hugo ball, a zuric, i raoul hausmann, a berlín, van començar a treballar, cadascú per la seva banda i sense coneixement mutu, una forma de poesia que anul·lava el llenguatge tradicional, la poesia fonètica, que practiquen d'una forma regular i amb un substrat teòric. les primeres provatures les va fer hugo ball el 1916 al cabaret voltaire amb els poemes "karawane" i "gadji beri bimba", que també incloïen elements de vestuari i performàtics. paral·lelament, raoul hausmann desenvolupava a berlín els seus poemes òptico-fonètics, a partir d'idees que havia pres dels futuristes italians. fins que no va llegir els poemes fonètics de ball publicats el mateix any 16 a l'almanach dada, creia que havia estat ell l'inventor de la poesia fonètica. amb tot, cal anotar una diferència substancial: si bé ball treballa amb paraules sense sentit, hausmann va més enllà i treballa amb combinacions aleatòries de lletres (sovint amb tipus d'impremta), és a dir, directament amb sons com ara els poemes "fmsbw" i "kp`erioum". no deixa ja la possibilitat a crear un nou llenguatge.
el poema "fmsbw" de hausmann va ser justament el germen de la ursonate o sonate mit urlauten ("sonata amb sons primigenis"), escrita el 1923 per kurt schwitters, que representa l'obra més reeixida de la producció fonètica dadaista. es tracta d'una peça d'uns 45 minuts de durada, estructurada com una sonata musical, en quatre moviments i amb una partitura totalment fixada. una peça, doncs, d'envergadura, que va aconseguir enregistrar anys més tard, el 1958, en el seu exili anglès. a barcelona hem pogut veure periòdicament l'excel·lent versió que en fa pere sousa, al costat d'altres poemes d'schwitters com "anna blume" i de poemes de ball.
el primer brot important de pràctiques d'avantguarda dins el món germànic de la postguerra es produeix a viena als anys 50. es tracta de "die wiener gruppe", un grup de poetes i creadors, actius bàsicament en el període que va de 1954 a 1960. en el grup hi trobem algunes de les grans figures de la poesia alemanya d'avantguarda de la postguerra: gerhard rühm, konrad bayer, hans carl artmann, friedrich achleitner, friederike mayröcker i oswald wiener. les seves aportacions, amb una forta influència dadaista, són considerables: van iniciar l'acte poètic (der poetische act), precursor de la performance poètica, teoritzat per artmann i més tard per rühm; van lligar les pràctiques d'avantguarda amb el jazz, la música popular del moment; van introduir el dialecte (vienès) en l'escriptura poètica d'avantguarda, element usat també per jandl i més recentment per ide hintze; i van mantenir una posició política incòmode, declaradament pacifista i en contra del rearmament d'àustria de 1955, seguint l'antibel·licisme dadaista.
paral·lelament, també trobem els ecos en l'àmbit germànic de la poesia concreta. l'any 1944 és organitzada a basilea la primera exposició d'art concret. el 1948, pierre schaeffer introdueix el concepte a la música. i el 1951, el poeta i artista suec öyvind fahlström introdueix per primer cop el terme poesia concreta. de fet, però, no serà fins a l'any següent que el grup brasiler "noigrandes", integrat per augusto de campos, haroldo de campos i décio pignatari, iniciarà la poesia concreta i l'estendrà com a moviment internacional. eugen gomringer, poeta suís nascut a bolívia, va tenir un paper molt important en la difusió de la poesia concreta. va ser a la hochschule für gestaltung, a ulm, on fou secretari de max bill entre el 1954 i 1958, on va conèixer pignatari, amb qui van establir algunes de les premisses del grup i li van donar el veritable caràcter internacional que va acabar tenint. la poesia de gomringer prova d'esborrar els trets nacionals i superflus per atènyer una poesia universal i de lectura instantània. el 1953 va publicar a berna el seu primer llibre de poemes concrets, konstellationen, i un any més tard el manifest vom vers zur concrete poesie. el 1959 va fundar la seva pròpia editorial, focus de dinamització del moviment. en aquells anys, a finals dels 50, alemanya es va convertir en un centre important de la poesia concreta internacional. la primera antologia internacional de poesia concreta va ser realitzada el 1957 pel cercle de darmstadt, integrat per claus bremer, emmet williams (expatriat americà) i daniel spoerri (nascut a romania). a més, stuttgart, gràcies als esforços de max bense i hansjörg mayer, també va ser un punt important de la xarxa internacional de poesia concreta. 
franz mon (frankfurt, 1926) és un altre dels noms lligats al concretisme alemany, però amb certes diferències, com són el predomini del grafisme i un rebuig de la legibilitat que l'acosta a les arts plàstiques. es tracta d'una "poesia de superfície", hereva de mallarmé i en la línia de les constel·lacions de gomringer. reivindica un retorn al significat visual que havia perdut el poema amb l'estandarització que comportà la impremta. es planteja l'escriptura com un procés visual i no com a reproducció del so. en una línia similar, però amb una pràctica més aviat aïllada, podríem situar carlfriedrich claus, que es va començar a donar a conèixer als 50. una de les seves grans aportacions és el letternfeld ("camp de lletres"), un tipus de composició de vocals o vocals i consonants mecanografiades que més tard van donar lloc a experiències sonores.
ernst jandl (viena, 1925-2000), per la seva banda, és un dels autors d'avantguarda més populars i més personals de la literatura alemanya de postguerra, com podria ser-ho joan brossa per a la literatura catalana. tant l'un com l'altre, per exemple, van experimentar lliurement amb la paraula amb un fort compromís polític, sobretot antimilitarista. des de 1954, jandl va tenir contacte amb els poetes experimentals vienesos dels 50, com gerhard rühm, h.c. artmann, friederike mayröcker i friedrich achleitner, i el 1956 inicia la seva obra experimental. la seva obra es molt diversa i inclou poesia concreta, poemes sonors i visuals, constel·lacions textuals, drames i jocs sonors, sovint a partir del dialecte vienès. el 1966 va aparèixer laut und luise, el llibre que amb poemes com "lichtung" i "schtzngrmm" (un poema antimilitarista) el va fer molt popular. influenciat per l'expressionisme i el dadaisme, el grup de viena i la poesia concreta, no va arribar, amb tot, a adscriure's a cap grup. bartomeu ferrando és un dels poetes que més ha reivindicat la seva obra. crec que també caldria destacar, per acabar aquest brevíssim recorregut, un contemporani de jandl, helmut heissenbüttel (1921-1996), un altre poeta experimental sense escola.