Provaré en aquesta estona de fer un recorregut per la literatura afronordamericana. Serà molt més personal que no acadèmic perquè la meva relació amb aquesta cultura és també més vital que no pas escolar. Com a teló de fons utilitzaré imatges d’una sèrie fotogràfica titulada Black Suite, que vaig exposar a la galeria Tribes de Nova York l’abril de 1999. El projecte consistia en empaperar les parets de la sala amb sis-centes fotos de vint per trenta centímetres que constitueixen un recorregut fragmentari per la meva biblioteca afroamericana. Diguem que és l’equivalent plàstic d’un treball intel·lectual que havia enllestit l’any anterior amb la publicació de En el pico del águila, un llibre-introducció a la cultura afroamericana a través de converses amb setze artistes i intel·lectuals. Les fotos representen doncs un resum de la seva història, que comença el 1616 amb l’arribada a Virginia d’una barco holandès amb els primers vint africans. La seqüència fotogràfica és desordenada, com acostumen a ser-ho els records. Primer mostraré el muntatge i després algunes de les fotos per separat. Crec que són unes cent cinquanta.

Una característica de la història afroamericana és la de ser probablement una de les més documentades fotogràficament. Si el seu primer escrit data de 1789 i una de les seves primeres figures intel·lectuals (Sojourner Truth) fou fotografiada al voltant de 1860, s’entén que podem seguir la seva història literària visualment des de no gaire després dels seus inicis, cosa que resulta apassionant.

Una altra característica d’aquesta cultura és el curiós origen de la seva tradició literària, que obeeix a una necessitat política. L’esclavitud en alguns estats del nord havia estat abolida el 1800, en altres més tard, com en el de Nova York, per exemple, on no ho va ser fins al 1827. Van fer falta més de seixanta anys perquè, a través d’una guerra civil, l’abolició arribés al sud. Durant aquests anys va existir la llei d’extradició: tot esclau que s’escapés cap al nord a la recerca de la seva llibertat havia de ser tornat al seu amo. Passava sovint, però també existia un actiu moviment abolicionista els integrants del qual donaven feina a aquests fugitius i els ensenyaven a llegir i escriure. Horroritzats -i fascinats- per les vivències que aquests últims els contaven, van considerar aquests relats podrien constituir unes eines poderoses per convèncer l’opinió pública -per llavors molt tèbia pel que fa al tema de l’esclavitud- de l’aberració del que anomenaven The Peculiar Institution. Els abolicionistes van decidir publicar aquests testimonis, que anaven sempre precedits d’un prefaci d’algun angloamericà que es responsabilitzava de la seva veracitat. Així van sorgir The Slaves Narratives, un gènere autobiogràfic utilitzat com a argument polític i declaració de principis. Un gènere que coincideix a Europa amb els inicis del romanticisme, una de les característiques de qual era justament l’interès per la subjectivitat. Existeix doncs en la comunitat afroamericana un estret vincle entre llibertat i escriptura. De fet, l’esclau que aprenia a llegir i a escriure era el primer en buscar la seva llibertat, raó per la qual l’intent d’alfabetització estava durament castigat -de vegades amb la mort- al sud. Així, al nord arribaven esclaus àvids de continuar la seva, en la majoria dels casos, rudimentària alfabetització. Dels sis mil fugitius que van arribar al nord, es calcula que uns cent van escriure la seva història abans que acabés la guerra civil. Això sense comptar als qui ho feien oralment (com la incansable Sojourner Truth, que recorria el país donant conferències no només sobre l’abolició de l’esclavitud, sinó sobre la reforma de presons, la millora en les condicions de treball…) o a través d’entrevistes (recollides en un treball excepcional pel Federal Writers Project entre 1920 i 1930). Veiem doncs que aquest primer gènere afroamericà -l’autobiogràfic- guarda una enorme connexió amb l’oralitat, característica cultural que no només havia estat l’única que els va ser permesa de practicar, sinó que era la seva original importada directament d’Àfrica.

Encara que de tant en tant es descobreixin nous manuscrits, i per tant les dades van canviant, es considera que la primera autobiografia és de 1789, la de Gustavus Vassa, també anomenat Olaudah Equiano (el canvi de nom no és gens inusual entre aquests primers escriptors, tant perquè de vegades a nou amo nou nom, com perquè els propis narradors preferien donar pistes falses per evitar l’extradició). Aquesta primera narració va ser publicada a Anglaterra, com va passar amb tantes altres biografies d’esclaus i més tard amb altres produccions artístiques o literàries; per exemple, els famosos dibuixos d’Audubon (Ocells d’Amèrica) o els poemes de Phillis Wheatly. Els més coneguts d’aquests primers relats són la història de Harriet Jacobs, també anomenada Linda Brent, i la de Mary Prince. Aquestes autobiografies tenen elements formals comuns com la descripció del pas de l’esclavitud a la llibertat -que sempre requeria una acurada organització-, l’inventari d’humiliacions psicològiques i físiques (abusos sexuals, separacions familiars, la descripció dels perills durant el desplaçament del sud al nord, la dificultosa supervivència en arribar a les terres més o menys lliures…). Després d’aquests primers relats de persones “anònimes”, van sorgir els de les persones que no només es van fer un lloc en el món lliure, sinó que hi van destacar i van lluitar obertament per l’abolició. Aquests són els casos de Frederic Douglass (la autobiografia del qual, publicada el 1845, va assolir una inesperada divulgació), William Wells Brown o Josiah Henson. El primer va ser un orador brillant, conseller d’Abraham Lincoln i periodista, fundador de The North Star, influent diari; el segon, un escriptor i historiador; el tercer, un predicador i educador, enormement actiu a l’Underground Railroad, l’extensa xarxa -una veritable cadena secreta- que organitzava la fugida cap al nord. Henson va servir a Harriet Beecher Stove, la autora de La cabana de l’oncle Tom, de model per al seu protagonista.

L’autobiografia, després d’aquesta primera època, va prendre un caire més privat, és a dir, va deixar de ser un document decisiu per a la sort del moviment antiesclavista, ja que no per als propis afroamericans, els problemes dels quals no van acabar amb l’abolició formal i que continuaven necessitant testimonis de la seva gent, tant per conservar esperances com per comprendre els embulls d’una societat que els era hostil. Brooker T. Washington, un destacat pedagog que va fundar l’institut Tuskegee, la primera escola negra d’oficis, va escriure, el 1901, una autobiografia també enormement popular, amb la doble intenció de demostrar, per una banda, l’esperit de sacrifici i l’afany d’integració i millora dels negres i, per l’altra, perquè no s’oblidés que encara quedava molt de camí per recórrer. Up from Slavery, títol de l’autobiografia de Booker T., tanca l’etapa de la narrativa d’esclaus, encara que no la del gènere autobiogràfic. N’hi ha prou amb citar les obres de Malcolm X, Angela Davis, Langston Hughes, Billy Holliday, Charles Mingus, per anomenar-ne només unes poques, o escrits biogràfics com Jubelee, de Margaret Walker, la gran novel·la al voltant de la guerra civil, Black Boy de Richard Wright, o Beloved, de Toni Morrison, per entendre l’encara preponderant paper de l’autobiografia en la literatura afroamericana.

Potser el següent gran període de la literatura afro sigui el Renaixement de Harlem, coincidint amb la Gran Migració, durant la qual una enorme quantitat de camperols negres es desplacen des del sud cap a les grans ciutats industrials del nord a la caça de feina. Entre 1923 i 1929 el flux de la Gran Migració arriba al seu apogeu. Les ciutats amb major densitat de població afroamericana són Detroit, Chicago i Nova York. Encara que les tres es converteixen en grans capitals de la música afroamericana, el jazz, és en aquesta darrera on es desenvolupa el moviment literari. La figura intel·lectual més rellevant del període és W. E. B. Du Bois, un economista i historiador sortit de Harvard (va ser el primer ciutadà negre dels Estats Units a ser-hi graduat i, per cert, professor de Santayana), així com assagista, novel·lista, activista polític i director de la NAACP (la associació pel progrés de la gent de color), influent col·lectiu del qual, més tard, sorgirien els líders de la lluita pels drets civils.

Per entendre el Renaixement de Harlem cal tenir en compte la situació dels afroamericans després de la Primera Guerra Mundial. El 1917, quan els Estats Units va intervenir-hi, va poder comptar amb soldats negres, gràcies, en gran part, al fet que Du Bois havia encoratjat la seva gent a demostrar que se sentien part integrant del país. Du Bois estava convençut que després de la guerra els negres serien finalment acceptats com a iguals. La realitat va ser una altra. A aquests soldats, pertanyents a batallons segregats, els va resultar molt dur el retorn. Els llocs de treball estaven invariablement  reservats als blancs i la quota d’immigració estrangera, que el govern havia disminuït al mateix temps que cridava a files, es va incrementar de nou. Du Bois va canviar llavors de tàctica: si els negres no aconseguien la integració per la via político-econòmica, l’obtindrien a través de les seves aportacions culturals; les credencials artístiques de la comunitat afroamericana farien avançar els drets civils i obririen el camí cap a la tolerància. En aquells anys, un altre afroamericà, Marcus Garvey, guanyava adeptes per a una proposta ben diferent: desistir de la idea d’integració i impulsar el retorn a l’Àfrica, on els afroamericans constituirien una nació separada. Entre totes dues opcions, les simpaties institucionals es van decantar cap a la banda de Du Bois. (Amb tot, la tensió entre separatistes i integracionistes ha estat sempre més un dels principals motors del pensament afroamericà.)

El període anomenat Harlem Renaissance o The New Negro Movement, concebut i dirigit pels propis negres, va ser finançat inicialment per arques privades i institucionals blanques. Al voltant d’editorials i publicacions periòdiques -i també de les noves organitzacions de drets civils- es va aglutinar un potent grup de personalitats que compartien la creença que cada triomf intel·lectual es transformaria en una arma contra els vells estereotips racials. El 1921 el poeta Langston Hughes va publicar “The Negro Artist and the Racial Mountain”, saludat com a primer Manifest del Renaixement. Durant quasi quinze anys Harlem representà un punt de trobada per a afroamericans d’arreu amb la confiança que les coses només podien anar a millor. L’enorme energia positiva que va suposar això va fer que la paraula Harlem designés no només un lloc geogràfic, sinó un estat mental i un símbol d’esperança per a l’Amèrica negra.

Per primera vegada en la història, l’Amèrica blanca va comprendre que resultava rendible incorporar a la seva imatge la creativitat negra. Per primera vegada també, ambdues comunitats, la negra i la blanca, tenien un punt en comú: la preocupació per trobar una identitat totalment autòctona, ja que a ulls dels europeus, Nordamèrica era considerada una estranya, i dins de les seves pròpies fronteres els afroamericans experimentaven aquest mateix sentiment. La recerca de les seves arrels per part de tot un continent va fer patent una cosa que els afroamericans ja havien descobert a través de la seva pròpia música: que la cultura negra aportava l’element realment diferenciador enfront de l’herència europea. Dins de la cultura popular nordamericana, la dècada de 1920 és coneguda com l’era del jazz. I el jazz va ser el teló de fons del Renaixement de Harlem. Pintors, escultors, escriptors i pensadors escoltaven jazz en els clubs nocturns, que van començar a proliferar després de la promulgació de la llei seca el 1919. És el moment de Louis Amstrong, Sidney Bechet, Fletcher Henderson, Duke Ellington, Bessie Smith, Ethel Waters…

Ni africana ni europea, la mescla que dóna origen al jazz només hagués pogut desenvolupar-se als Estats Units. Tal com assenyalà James Weldon Johnson, un altre dels principals impulsors del Renaixement: “La nostra música expressa no només l’ànima de la nostra raça, sinó l’ànima de tot Amèrica”. Weldon Johnson va ser l’autor de “Lift Every Voice and Sing”, composició que s’acabaria adoptant com a himne afroamericà. També va ser l’autor d’una altra memorable autobiografia que publicà anònimament, el 1912, L’autobiografia d’un exhome de color, on parla d’un dels fenòmens socials de major repercussió en aquell moment: el passing, o el fet de fer-se passar per blanc essent negre. La llista d’escriptors d’aquest període és enorme. Escriptors que a més eren també músics o sociòlegs com Zora Neale Hurston, tan influent en les escriptores afros d’avui dia (començant per Alice Walker), i que va viatjar pel sud per recollir directament la parla dels negres, o el seu amic, el molt famós Langston Hughes, poeta, assagista, dramaturg, traductor de Lorca i de Nicolás Guillén, corresponsal a Espanya durant la Guerra Civil, o Dorothy West, que recreava els ambients de la classe negra adinerada de la costa est, o Gwendolyn Benett, també pintora, o Richard Bruce Nugent, autor de la primera novel·la gay afro i il·lustrador, o Walter White, que va editar a mots escriptors del moviment i que va elaborar valuosos documents sobre el racisme, gràcies a la seva aparença blanca, o el radical Claude McKay, procedent de Jamaica, o Alain Locke, filòsof, o Jean Toomer, que va escriure potser la novel·la més important de l’època, Cane, abans de desaparèixer per seguir el místic rus Gurdjiejj, o Wallace Thurman, crític literari que en la seva The Blacker The Berry aborda temes tan controvertits com l’abortament i la relació, sovint problemàtica, entre negres nordamericans i negres caribenys i autor també d’una novel·la sobre el Renaixement mateix (Fills de la primavera), o Nella Larsen, que va tractar com ningú el passing, o Rudolph Fisher, a qui devem Els murs de Jericó, o el teòric del folklore negre Sterling Brown, o Arna Bontemps, l’estudiós llibreter que va escriure sobre Haití, sobre revoltes d’esclaus, sobre la vida als pobles del sud, o el misteriós Countee Cullen, que guanyava premi rere premi, o el mordaç George Skyler, que en la seva Black No More satiritza a tot quisqui, o fins Carl Van Vechten, gran amic de Langston Hughes i de Gertrude Stein, que també era fotògraf (té retratats pràcticament tots els components del Renaixement) i que és l’únic blanc que va formar part inseparable d’aquest moviment.

Entre les moltes publicacions que van donar sortida a aquesta tropa d’escriptors, fundades i dirigides per ells mateixos, The Crisis, Opportunity i The Messenger van ser les que més van durar, Negro World va ser l’instrument del separatista Garvey, Amsterdam News encara existeix i Fire!! va ser la potent -però de vida curta- revista fundada per Richard Bruce Nugent. També existien Age, Tattler, Dunbar News, Harlem Review, Bronzeman… L’incansable Renaixement va establir estrets lligams amb Europa, especialment amb París -on el seu llegat més clar és La négritude, moviment encapçalat per Leopold Senghor i Aimé Césaire- i Londres -des d’on Nancy Cunard es traslladaria a Harlem i publicaria Negro, una mena d’almanac en el qual van participar nombrosos autors del Renaixement.

Aquesta fecunda creativitat es prolongar fins al crack de la Borsa el 1929, que va suposar el principi del final del Renaixement, i amb ell el del somni de l’assimilació. Franklin Roosevelt, a qui els afroamericans havien donat suport fins al punt d’abandonar en massa el partit d’Abraham Lincoln, va incomplir les promeses fetes. El 1934, un desil·lusionat Du Bois declarava que potser la separació i l’autogestió dels afroamericans fos l’única via per a la seva supervivència física i moral; en conseqüència, va renunciar a la seva nacionalitat i es va exiliar a Ghana.

El següent moviment seria el dels drets civils. The Civil Rights Movement, arrelat en la tradició de la resistència i de l’autoexpressió, es va començar a formar després de la Segona Guerra Mundial, però va arribar al seu apogeu en la dècada dels 60 i va culminar en els triomfs culturals i les tragèdies polítiques del Black Power. El boicot, el 1955, dels autobusos de la ciutat de Montgomery, a Alabama, va ser un fet conegut internacionalment i va fer de Luther King el cap visible del moviment. Però la lluita venia de molt abans. Per exemple, el 1941, Philip Randolph va obtenir la revocació de la discriminació racial a les fàbriques d’armaments, i el 1942 es va fundar CORE, el Congrés per a la igualtat racial que promovia la resistència no violenta inspirada en Ghandi. CORE va començar els famosos sit-ins als restaurants i cafeteries de Washington duts a terme pels estudiants de la universitat negra de Howard. El sociòleg afro Gunnard Myrdal va escriure An American Dilema, que es convertiria en un clàssic, on declarava que el problema de la nació americana residia en la distància existent entre la retòrica de la democràcia i la realitat del racisme.

Fou l’època en què els predicadors van passar a la política activa. O millor dit, en què se’ls va conèixer amb noms i cognoms. Les esglésies negres van ser sempre llocs de reunió en el quals no només es resava -com acostumaven a creure els blancs-, sinó on es transmetia informació de tota mena. Quan es va iniciar el comerç d’esclaus, els sacerdots i els metges no interessaven com a mercaderia, ja que només comptaven els més joves i forts: aquells que representaven una inversió a  llarg termini, que asseguraven als seus amos una alta productivitat i reproductivitat. En desaparèixer els vells esquemes tribals, va emergir del seu record una nova forma social. Els nous doctors, anomenats conjurers o necromancer, van heretar una part de les funcions dels sacerdots i van exercir llocs de responsabilitat en la comunitat. Eren consultats pels esclaus no només sobre malalties físiques, sinó també sobre els nous dilemes morals i espirituals que sorgien de la seva nova condició.

La majoria dels líders polítics afroamericans provenen del clero, és a dir, del col·lectiu que va substituir els nigromants com a dirigents comunitaris. Les esglésies es van convertir en fòrums de debat polític, ja que consistien l’únic espai on la gent negra es trobava realment amb si mateixa. Des del púlpit, els oradors parlaven tant de religió com de política. Malcolm X, Luther King, Jesse Jackson i fins i tot Louis Farrakhan, el líder dels Black Muslims, en són bons exemples. Malcolm X i Luther King van escriure assaigs de pensament polític i moral immensament llegits en la seva època. D’idees oposades al principi, el pensament dels dos es va anar acostant, quan, no per casualitat, van ser assassinats. Tots dos eren consumats oradors. Luther King va ser fins i tot lloat pels blancs. Quan va veure que els seus mètodes no aconseguien el que esperava, va decidir revisar les seves idees i va començar a considerar la possibilitat d’unir-se amb Malcolm X, després que aquest se separés dels Muslims. Si no haguessin mort en l’interval de tres anys, s’haguessin constituït, sens dubte, en una força que hagués arrossegat pràcticament tot el poble negre. Diu un proverbi de la tribu africana Bambara (Senegal, Mali) que qui sempre diu la veritat es passeja amb la seva pròpia mortalla.

Els brots de violència de l’època i la confusió regnant van donar lloc a potents novel·les. La més brillant és, sens dubte, L’home invisible de Ralph Ellison. Relata la difícil experiència d’un negre a la recerca de la seva identitat en un país sumit en el desordre. El títol es refereix a la invisibilitat de tota una ètnia als ulls del corrent dominant. Ellison va guanyar el National Book Award el 1952 i es va assegurar un lloc destacat a les lletres nordamericanes. L’home invisible és una novel·la que va marcar tota una generació. Altres escriptors destacats de l’època, la seva època, van ser Ann Petry (In Darkness and Confusion), Lorraine Hansburry (A Raisin in the Sun) i James Baldwin, que amb els seus influents assaigs recopilats a The Fire Next Time, Res personal i No Name in the Street s’erigiria en una de les veus més singulars de les lletres americanes. Baldwin, al meu parer, és un molt deficient novel·lista, però un assagista de primeríssima categoria. És, per cert, un altre personatge sortit de l’església on va ser predicador en la seva joventut. Una altra escriptora del moment va ser Gwendolyn Brooks, que podria ser l’exemple del canvi de rumb de molts intel·lectuals de l’època. Brooks, que va rebre el premi Pulitzer de poesia el 1950, va prendre consciència, ja instal·lada en la fama, de la importància dels plantejament dels nous líders civils i es va unir a l’incipient moviment Black Arts que obre el següent corrent intel·lectual.

Amb l’obtenció del dret a vot del poble afroamericà sense haver de passar un examen previ d’història i de llegir i escriure -examen instituït només per a ells- i de la integració real a les escoles, ambdós a mitjans dels anys 60, el Civil Rights Movement va seguir endavant. El conegut lema “We shall overcome” (“Vencerem”), al qual fins el president Lyndon Johnson es va sumar, s’estava convertint, en boca d’uns joves insurgents, en “We shall overrun” (“Envairem”). Stokely Carmichael, pertanyent a la mateixa organització que Luther King, va ser qui va prendre el relleu com a líder de la nova generació. El crit “Freedom Now!” es va convertir, sota el seu lideratge el 1966, en “Black Power!”, amb una clara connotació separatista. “Poder negre vol dir -va escriure Carmichael- que tots aquells que siguin negres haurien d’unir-se, organitzar-se i lluitar pel seu alliberament”. El que havia nascut com a lemes o frases de manifestacions es va convertir en un moviment.

Les més famoses icones del Black Power van ser els Black Panthers, fundats per Huey Newton i Bobby Seale el 1966. Ideològicament es van inspirar en Frantz Fanon i Malcolm X, encara que van prendre exemple, en no poques coses, de Mao Tse-Tung. Aquest partit va ser ambigu pel que fa a les seves metes i contradictori en les seves conseqüències polítiques, però va tenir un poderós efecte alliberador en les seves implicacions culturals. Potser caldria recordar que en aquells moments la protesta, als Estats Units, no només era virulenta per part dels negres. Estava naixent, paral·lelament, un fort moviment feminista, una forta oposició a la guerra del Vietnam i una forta contracultura.

La vessant cultural del Black Power es va convertir en el Black Arts Movement. El seu cap intel·lectual, el seu organitzador, va ser el poeta LeRoi Jones, que seguint les consignes del moment es va treure del damunt el seu “nom d’esclau” i es va rebatejar, el 1967, com Amiri Baraka. El Black Arts Movement rebutjava la idea que la integració es convertís en assimilació de les normes i valors de l’establishment. Repudiaven la igualtat aconseguida a base de negar les seves arrels. Així va sorgir una literatura i una poesia basada en la creació més autòctona dels afronordamericans: el jazz. Amiri Baraka ha escrit els dos llibres més importants de crítica de jazz: Blues People i Música negra. Ha estat així mateix un important antòleg (Black Fire i Black Voices), ha escrit peces de teatre que són ja part del repertori clàssic, com Dutchman o El conferenciant mort, contes, assaigs i una autobiografia vibrant i valenta i tenim esclar la seva poesia, començant per Prefaci a una nota de suïcidi en 20 volums (1961) fins a Somebody Blew Up America, després de la destrucció de les Torres Bessones, que li ha comportat un munt de problemes... als quals ja està acostumat. En l’actualitat continua sent un element incòmode per a les autoritats (una condició sine qua non de l’estètica del Black Arts Movement és el seu compromís sociopolític) i impulsor alhora de la poesia més actual: l’Spoken Word.

El Black Arts Movement es va iniciar a Harlem, però el grup Umbra, una de les seves formacions més actives, va néixer al Lower East Side, amb Ishmael Reed, Steve Cannon, Calvin Hernton, Tom Dent, David Henderson. Tots ells eren poetes, obrien portes als qui anaven arribant i donaven suport a l’alliberament del congolès Lumumba. Art i política, segons el credo del moviment. Un altre subgrup va ser el Harlem Writers Guild, d’on va sortir l’ara cèlebre Maya Angelou. El moviment es va expansionar per ciutats com Detroit, Chicago i San Francisco, i hi van pertànyer Nikki Giovanni, Ed Bullins, Sonia Sánchez, Larry Neal, Ntozake Shange, Haki Madhubuti, que dirigeix a Chicago una escola on -com diu- ensenya el que el sistema s’oblida d’ensenyar, i Maulana Karenga, iniciador del Kwanzaa. Una altra de les seves formacions rellevants va ser la dels poetes de Watts, el barri de Los Angeles, que va agrupar figures de la talla d’Ojenke, Quincy Troupe, Eric Priestley, Jayne Cortez, Curtis Lyle, Kamau Daaood.

Simultàniament al Black Arts Movement es desenvolupava l’afrocentrisme, un corrent que es va expandir a la primera meitat dels 80 i que avui dia compta amb un ampli reconeixement en l’àmbit universitari. La perspectiva afrocèntrica ha canviat el curs dels estudis referents tant a la cultura afroamericana com a la sociologia nordamericana en general, perquè invita a no considerar la tradició anglosaxona com a centre de la seva cultura, sinó a tenir en compte totes les procedències que l’alimenten. L’obra que millor i més extensament explica la teoria afrocèntrica és la trilogia de Kete Asante publicada entre 1987 i 1990. Quant a la cultura popular, l’afrocentrisme ha instaurat la celebració del Kwanzaa (“Primers fruits”), una festa panafricana que ha calat entre la població afroamericana. Se celebra durant set dies, cadascun dels quals proposa un tema de reflexió. Les seves dates coincideixen amb el Nadal.

A banda d’advocar per la participació política, el Black Arts Movement ha estat extremadament innovador en el seu llenguatge. Va incorporar la música i la performance als recitals poètics (la qual cosa dóna pistes sobre la procedència del Rap i de l’Spoken Word) i va decidir barrejar, sense complexes, l’anglès diguem-ne clàssic -també anomenat Standard English- amb el Black English o anglès negre. Els poetes o músics que fan servir l’Spanglish els són deutors, ja que l’anglès negre va donar el vist-i-plau a les llengües resultat de mescles ètniques -i per tant exemple del que són les llengües vives-. El Black English -recentment rebatejat com Ebonics, segurament per donar-li una identitat completament pròpia- s’havia anat utilitzant amb certa cautela des del Renaixement de Harlem. Autors com Williams Wells Brown i Sterling Brown, o poetes com Paul Laurence Dunbar i Charles Chesnutts l’havien utilitzat abans d’acabar el segle. Langston Hughes, Zora Neale Hurston i Jean Toomer van ser els primers que es van decidir a utilitzar-lo més lliurement, ja que es recolzaven en els seus propis estudis lingüístics. El 1940 Richard Wright va escriure una important obra de la literatura americana -Native Son- utilitzant Black English en boca del seu personatge principal, aquest noi que era un viu retrat del que no trigaria a esdevenir una gran part de la joventut dels guetos.

El 1979 James Baldwin va escriure en assaig titulat “Si el Black English no és una llengua, digueu-me llavors què ho és”. Però ni el va escriure en Ebonics ni li va donar mai difusió. Va ser June Jordan, el 1971, en His Own Where, qui el faria servir per primer cop de manera exclusiva. Aquesta poeta i magnífica assagista, morta fa poc més d’un any, era professora a la universitat de Berkeley. Al costat dels seus alumnes va elaborar una gramàtica del que anomenava la llengua vernàcula afroamericana. També va advocar perquè als exàmens de les escoles públiques no desqualifiquessin els alumnes per no parlar l’anglès estàndard, ja que aquesta pràctica té la terrible conseqüència de col·locar-los al nivell més baix del sistema educatiu. En el fons, la seva raó es molt similar a què al·ludeixen els partidaris de l’educació bilingüe castellà-anglès: qui entén i valora el que parla, té les bases per entendre qualsevol altra llengua. El 1982 es va publicar l’obra potser més coneguda, El color púrpura, d’Alice Walker, però el Black English havia estat utilitzat anteriorment per Gloria Naylor, Toni Cade Bambara, Sonia Sánchez al seu We a BaddDDD People, i no diguem Toni Morrison. Aquesta riquesa lingüística, que de vegades és molt creativa i sovint molt graciosa, inevitablement es perd en les traduccions. Actualment, el Black English es troba en totes les ocasions en què és natural parlar-lo: tant en novel·la com en teatre (un dels escriptors i directors més coneguts en aquest moment, el premi Pulitzer August Wilson, és el cas més rellevant) i al cinema, on, de vegades, els actors no només parlen en Black English, sinó en slangs específics d’una localitat o d’una generació. En aquests casos han arribat a utilitzar subtítols. La primera pel·lícula rodada al cent per cent en Black English fou la mítica Sweet Sweetback’s Baadasssss Song, de Melvin Van Peebles, el 1971. No cal ni dir que és pràcticament l’única llengua utilitzada en el Rap.

Des del Black Arts Movement, els escriptors afroamericans tenen molt clar que la societat nordamericana no està prou lliure de prejudicis racials com per abordar la cultura negra en els seus autèntics termes. Quan el 1976 Alex Haley segueix les pistes dels seus avantpassats i escriu Arrels, l’impacte del llibre va encendre l’interès general entre la població afro per intentar la complicadíssima empresa de reconstruir el seu llinatge. A cavall entre la dècada dels 60 i la dels 70, va fer la seva entrada a escena un grup d’escriptors els textos dels quals reprodueixen la immensa barreja que existeix en un país on conflueixen tota mena de procedències. Són els creadors del multiculturalisme, llunyans a tot dogmatisme i interessats per múltiples fonts. Una generació radicalment individualista, que es permet atacar tot el que considera atacable, incloent-hi la seva pròpia cultura.

L’exemple més notori és Ishmael Reed, creador del terme neohudú. Hudú és la versió anglicanitzada de vudú, que és alhora un afrancesament del nom de la religió ioruba. És a Nova Orleans on es va utilitzar el terme per primer cop. Per a Reed -i per a altres escriptors com Steve Cannon, Larry Neal, Al Young o Ahmos Zu-Bolton- representa, sobretot amb el prefix “neo”, les mescles iconoclastes existents als Estats Units. L’hibridisme com a estil, com a inspiració, com a reflex de la realitat. El resultat són uns escrits extremadament complexos, tant pel que fa a referències culturals com a gèneres estilístics. Groove, Bang and Jive Around (1969), d’Steve Cannon, és una de les seves peces més representatives, però Mumbo Jumbo (1972), d’Ishmael Reed, és la que resumiria aquesta tendència, que ha fet escola entre joves escriptors actuals com Darius James i Paul Beatty, desinhibits e irreverents.

M’agradaria acabar parlant d’un gènere molt viu en la comunitat negra dels Estats Units: la novel·la negra negra, la noir noir com diuen alguns utilitzant el francès, ja que la novel·la negra en anglès es diu hard-boiled i recentment pulp fiction -tot i que anteriorment aquesta denominació estava reservada a les novel·les barates publicades en format barat- i fins i tot African Amrican Street Novel (novel·la de carrer afroamericana). A partir de la primera publicació de Chester Himes, el 1945, el gènere es va fer realment popular entre el gran públic. Chester Himes va encertar de ple en la imaginació col·lectiva, no perquè plantegés un enigma, sinó perquè relatava el seu propi ambient, la seva pròpia experiència, la seva pròpia història, en la qual es reconeixen molts homes de barris “durs”. Himes va començar a escriure a la presó, o sigui, sabia del que parlava. També els seus lectors. No oblidem que el trenta per cent de la població negra masculina compresa entre els vint i els vint-i-nou anys és o ha estat a la presó. Himes, en gran part perquè es va exiliar el 1952, és conegut internacionalment. No és el cas de dos popularíssims escriptors que van salvar una petita editorial californiana, Holloway House, avui dia especialitzada en black pulp fiction, amb una extensa distribució feta a través de canals no convencionals -com colmados, parades ambulants, barberies, biblioteques de barri i presons- i que funciona totalment fora dels circuits publicitaris o de la crítica literària. Un d’aquests dos escriptors és Iceberg Slim. Va començar, com Himes, a escriure rere les reixes i a relatar les seves pròpies experiències en els ambients de la droga i la prostitució. El segon és Donald Goines, amb un currículum similar, encara que mai va poder desfer-se de la seva dependències de la droga. Iceberg Slim va morir el 1992, als 84 anys, deixant una desena de novel·les que sempre continuen en catàleg i la circulació de les quals s’ha desplaçat des de les presons als campus universitaris. En elles opina durament sobre el sistema jurídic dels Estats Units i planteja ras i curt les seves idees polítiques. Està traduït al francès i a l’alemany. La seva reputació es refermar des de la seva primera novel·la, publicada el 1967: Proxeneta: la història de la meva vida. Donald Goines, que va començar a escriure després d’haver llegit Iceberg Slim i que va morir assassinat el 1972, als 37 anys, va escriure les seves setze novel·les en cinc anys i ha trobat en la generació del hip-hop un públic entusiasta.

Concloc amb la novel·la negra per ser una branca literària molt directament connectada amb l’autobiografia que, segons el meu punt de vista, és el fil conductor de la literatura afroamericana. Sóc fidel seguidora de l’intel·ligentíssim Walter Mosley, llegeixo esporàdicament Barbara Neeley, Valerie Wilson Wesley (la seva dona detectiu és de New Jersey), Eleanor Taylor Bland, tinc intenció d’atacar Gary Phillips i Robert Pharr, acabo de llegir la primera novel·la de misteri del molt culte catedràtic de drets a la universitat de Yale, Stephen Carter… però Himes, Slim i Goines em tenen, com a les serps, hipnotitzada.

Sé que he deixat al tinter una infinitud de dades. Però una conferència té un temps donat i per això l’he titulada Breu recorregut per la literatura afronordamericana.