|
Tretzè Graó, Maró. I ja en som tres:
ves, com més serem més riurem, al ball:
hop-hop, roda que roda en el no-res,
vertigen boig a veure qui la feia:
vull que els meus versos cantin l'epopeia
de l'hora d'esmorzar, de l'encenall
del cicle quotidià, i que la resta
supuri del nostre ésser, allò: vist
i no vist. Que comenci doncs la festa
honesta, i zas rodolo escala avall
però a la testa llesta no hi tinc tall,
sinó al turmell garrell un imprevist
a l'estació d'Urgell, i paf que caic
d'un cos ardent al parc de Monteroles
a l'estació de Pàdua, i llavors faic
un crit de clavilla, i sortint del llit
patino i vinga el garró migpartit
a l'estació de Verdaguer, i a soles
Pubilla Cases, Circus, Muntaner,
Place de Clichy, Girona, Sarrià,
Victoria Station, Poblesec, Cité,
Fontana, Temple, Parmentier, Putxet,
Torrassa, Piccadilly, Châtelet,
Urquinaona, Navas, Trafalgar,
Réaumur-Sébastopol, Barceloneta,
Liverpool, Paral·lel, Cambronne, Nation,
République, Universitat, Gambetta,
City, Girona, Tres Torres, Jourdain,
Monumental, Embankment, Tetuan,
Bastille, Badal, Marina, Odéon,
remunta Sena amunt, jo l'home coix,
i veig la Nôtre-Dame, remo pel Nil,
i veig la Gran Sinagoga (i en Foix
tot moix es desfoga), a la catedral
hi nedo port avall, no dono un ral
pel peu del carcamal, i perdo el fil
a les aigües del Tàmesi o el Corn d'Or,
i veig Aia Sofia i Westminster,
m'enfango en el Jordà, i amb l'ai al cor
veig els tres temples de Jerusalem,
més temples que llangonisses trobem,
d'antics i nous, vora el Iang-Tsé i el Ter,
és ben bé allò que diu el von Logau:
la religió prou toca a l'esperit:
¿per què a la sang es busca? A mi no em plau,
deixeu-me en pau, degolles i tortures,
i cau on cau, fanàtics com les fures,
intolerants, amb el furor al pit.
Al·làs i Cristos, Budes i Jahvès,
ídols totèmics i ritus bramànics,
els vostres déus quedeu-vos i les fes,
volem negar i agnosticar tranquils.
Dé déus dels més variats en sou a mils,
tots únics, tots seràfics, tots satànics.
Al·là
no cal cap déu per fer anar l'univers
Cristo
Buda
Jahvè
només un vers
El vostre Déu, senyors del Vaticà,
el pobre ens es deu estirar els cabells,
perquè de l'alçada d'un campanar
n'heu fet en el nom seu, des dels jueus
fer perseguir, expulsar o pels més lleus
motius donar turment amb aparells
infernals, o xuclar la sang dels pobres
en nom dels rics i mitja humanitat
collar, que aquestes són les vostres obres,
fins a espoliar cinc continents sencers.
I en nom d'Al·là, tallen els colls de tres
en tres, lapiden noies en estat,
mutilen afusellen, mentrestant
les dones esclavitzen, llancen fatwes,
tot prohibit com a l'Afganistan,
censuren a l'Iran, violen nois
a Algèria i els immolen tots cofois:
no són pas de carn i os, són estàtues.
I per Al·là aquell 11 de setembre
les torres van volar, i en nom de Déu
el Bush vol fer la guerra, i és de tembre
que el Sharon en nom del seu Jahvè
ens aniquilarà, doncs sí, perquè
cada vegada que es mata en nom seu
és un déu més petit, som menys humans.
I en nom de Buda s'amanseixen milions,
s'anestesien voluntats, a mans
plenes s'esprem la sang, fatalitat
que ara i abans els clans han dictat,
i ja en tenim plegats plens els collons,
que a mi el diví me la porta ben fluixa,
que jo puc dir amb el poeta Ibn Quzman
que el meu desig és com la seva cuixa
i la cintura d'ella tan primeta
com la meva fe, i és la mamelleta
com cim nevat del rocallós Montsant,
i els seus malucs les muntanyes de Prades,
i enmig el foradet de la figuera,
no cal cap déu per fer l'amor (si bades
els dogmes i doctrines del garrul
sacerdot et poden donar pel cul).
I en nom de Déu i en Franco, ara tu espera,
un rei com un sant Pau ens han clavat,
i vinga casaments de les infantes
que de la nostra butxaca hem pagat.
No cal cap rei per fer l'amor, petons,
ens sobren reis, religions i nacions,
intolerants de mena, sants i santes,
i aquesta patuleia d'ungits,
els ideo- i teòlegs sicofantes,
que parlen talment ilocos a crits:
¡barí, dika agunget pari, barí!,
ta pumukan kamí, iti kamí
pabakirda, o que si l'Ausiàs hi plantes:
colguen les gents amb alegria festes,
lloant a Déu, entremesclant deports,
siguin cercats amb recant de grans gestes,
i vagi jo los crepsucles cercant
d'altre que mi en son contínuu plant,
places, carrers i delitables horts,
interrogant ànimes infernades
dels negadors, ments lúcides valentes,
i respondran, que no són companyades,
abocats a una terra despietada,
territori desorbitat, llevada
l'esperança de tot allò que intentes,
sense albirar cap futur coherent,
país on ens enfonsarem al fang
i mentre naufraguem ninots al vent
i ens hi ofeguem en el plany remolí
ningú mai no hi podrà fer més camí
ni amb la singladura humida del cranc.
Albert Mestres
1. No t'enfadis, company, només tallem
perquè és el que ens han manat: ¡què hi farem!
|
|
|
web design: