clàssics accidentals 

explicar la història dels accidents polipoètics és explicar una part important del moviment més o menys soterrat de poetes que van demostrar, als primers anys 90, que hi havia una altra manera de fer poesia i que el seu espai natural era el carrer (o els bars), davant del públic i pensant a comunicar amb la paraula dita: un batibull de poetes de totes menes que van portar la poesia als escenaris, que van passar olímpicament de les pureses per anar a la raó més essencial de la poesia i que, entre tradició, experimentació i fortes personalitats, van arribar a un públic ben ampli. i de tots ells, els qui han aconseguit arribar al més ampli dels públics i els qui segurament han deixat més rastre han estat accidents polipoètics.

accidents polipoètics van néixer a granollers el 1991, una mica per casualitat, conta la llegenda, amb la unió en feliç matrimoni de xavier theros i rafael metlikovez. abans d’això, tant theros com metlikovez havien temptejat amb la polipoesia, a poliphonética dinámica el primer i a la papa el segon. però sens dubte va ser amb accidents polipoètics que van poder desenvolupar la seva pròpia manera de fer (poli)poesia. per a ells, no es tractava ni d’avantguarda ni d’elitisme, sinó més aviat d’una sortida enfront de la poesia avorrida i hermètica. dos dels principis: defugir la tècnica que anul·la el missatge i els circuits habituals de la poesia. i no en va denominen el seu treball “poesía para los que no leen poesía”.

al costat de la seva activitat recitadora, també van desenvolupar en aquests primers anys una inevitable activitat com a agitadors polipoètics. així, ells van ser responsables, amb clara bertran, de la revista “polinesia”, de la qual van aparèixer tres números (gener, març i maig de 1993). també van estar al darrere de les jornades “poesía paleopoética” (teatre malic, barcelona, 1994), que van tenir com a centre un jukebox poètic memorable, creat per steve forster i el brazo armado. més enllà dels detalls, crec que és important de remarcar que, paral·lelament a la seva voluntat de fugir dels cercles de les poltrones literàries, s’han acostat amb tota naturalitat a creadors de totes les disciplines, la qual cosa ha generat un munt de col·laboracions: amb l’artista steve forster, amb la fotògrafa consuelo bautista, amb la fura dels baus, amb el grup drapart i amb una llarga llista de músics.

ràpidament, accidents van veure com la seva popularitat creixia enormement. la seva barreja d’humor i intel·ligència, la seva posada en escena directa i austera, els textos àcids i amb influències del tot particulars com jardiel poncela i ramón gómez de la serna, i la lectura contundent i juganera van sorprendre a tothom. primer van ser els recitals polipoètics i van seguir dues conferències, una sobre lorca i la segona sobre la solteria. van començar també a fer col·laboracions discogràfiques amb músics com mil dolores pequeños, luis auserón i oriol perucho, van començar a actuar a festivals de tota mena (la majoria no literaris) i els van començar a caure ofertes de televisions, que van refusar per no esdevenir un producte més del show business. al final van decidir dedicar-se més als seus altres interessos personals i, ara com ara, estan presentant espectacles per separat amb el mateix segell característic. però el que és cert és que l’enorme força d’accidents és fruit d’una reacció química molt particular: la unió de les ments del rafa i del xavier. no sóc l’únic a dir que tots dos es complementen a la perfecció i que sense aquesta suma al 50% no seria possible l’encanteri. per alguna cosa serà que entre ells s’anomenen “soci”.

enguany han publicat todos tenemos la razón, quan han passat ja més de deu anys llargs des del seu naixement i en un moment de quasi parada. el llibre reuneix tots els seus poemes, les seves dues conferències i unes interessants notes històriques sobre el grup i l’entorn que els ha vist néixer, créixer i menjar abastament, unes notes força valuoses i divertides, que ajudaran a conèixer què va passar de veritat en aquells anys a les catacumbes poètiques. aquests animals literaris d’escenari, amb tot, ja havien publicat un llibre, un opuscle i un cd. el primer va ser l’opuscle que als inicis del grup va publicar joan borda a la col·lecció “dentro di me”. el 1995, quan ja comptaven amb una immensa minoria que els seguia, la discogràfica madrilenya de música experimental por caridad producciones va publicar el seu primer disc, polipoesía urbana de pueblo, la primera edició del qual es va exhaurir de seguida. no cal ni dir que és el disc de polipoesia més venut de la història contemporània. més tard va arribar l’edició ultraunderground (perdoneu el concepte) que va fer ediciones del khan (barcelona) dels seus poemes sota el títol más triste es robar. hi ha un segon disc enllestit, però per diversos motius no ha estat publicat ni crec que ho sigui mai. es tracta d’una quinzena de temes, cadascun en col·laboració amb un músic diferent, amb noms com sisa, pascal comelade, la fura dels baus, macromassa, alfonso vilallonga, ràeo, josep manuel berenguer i mil dolores pequeños. en el cd que acompanya aquest catàleg, publiquem tres temes d’aquest segon disc, inèdits esclar.

el pròleg de todos tenemos la razón, signat pel crític teatral marcos ordóñez, demostra que, davant la ceguesa de la crítica literària, ha estat el món del teatre, al costat del musical, el que ha acollit més i millor la proposta dels accidents. a ells, evidentment, tant els fa estar aquí o allà. ordóñez es pregunta, també, sobre la seva naturalesa: un grup poètic (no un poeta sol) format per un psicòleg i un antropòleg en un terreny fronterer entre la literatura, la performance, el teatre, el bon viure i l’humor. per als qui hem seguit de prop aquesta aventura poèticament heterodoxa i ens hem entusiasmat sentint-los, la pregunta no té sentit: poesia, i llestos. però és cert també que accidents han estat sovint blanc de crítiques, sigui de les habituals tietes que rebutgen tot allò que relacioni poesia i oralitat, sigui de certes acadèmies de l’avantguarda per coses tan curioses com tenir accés a un públic ampli (i no gaire selecte) o dir els poemes en castellà o beure de porró i no de bóta. el que és indubtable, i això ho rebat tot, és que amb un treball intel·ligent han obert la porta de la poesia a molta gent, que amb els seus textos ens han higienitzat mentalment i que, com pocs, han demostrat que a través de l’oralitat es pot construir un discurs tan elaborat com en un llibre. és per això que sovint alguns pensen que ells són els únics que són els inventors de la polipoesia.

polipoesia… un terme que enlloc com a barcelona ha ressonat tant. tot plegat és un invent del poeta italià enzo minarelli, el qual va publicar per primera vegada el manifest de la polipoesia el 1984 a valència, al catàleg tramesa d’art. no és cap invent, és més aviat una manera d’aglutinar diverses pràctiques que, després del conceptualisme, ja no tenia sentit denominar “d’avantguarda”. com el terme “intermedia” de l’americà dick higgins, es referia a propostes poètiques que recollien l’experiència ben païda de les avantguardes i amb una lectura contemporània, la qual cosa implicava per exemple l’ús de les tecnologies a l’abast i de l’escenari, amb tots els components possibles (paraula, gest, imatges…), com a mitjà transmissor. un dels primers grups a utilitzar el nom a barcelona va ser poliphonética dinámica, integrat per xavier sabater i xavier theros. a partir d’aquí, cadascú per la seva banda, van ajudar enormement a difondre el terme i, sobretot, a crear maldecaps sobre una paraula que encara ningú no sap ben bé què vol dir. fins i tot ha arribat a sonar el mot, sense gaire precisió, en sèries i programes de gran audiència. sabater continua essent un defensor a ultrança del terme, potser massa. accidents, sense doctrina de cap mena, el van escampant arreu on van.

tant per als qui els hem seguit com per als qui els escoltaran a PROPOSTA 2003 per primera vegada, serà una ocasió única. i és que malgrat els llibres i els discos, la veritable força la tenen davant del públic. poemes imprescindibles com van a por nosotros i o’higgins podrien semblar inocus amb una simple lectura. escoltats en directe, un hi reconeix dos poemes que han marcat el públic poètic, com a mínim el de barcelona. rafael metlikovez i xavier theros han aconseguit posar el recital a un nivell molt alt. els seus textos són bons, però el més important és que han demostrat que la literatura és també fora dels llibres, que pot arribar a tota mena de públics i que la poesia ha de tenir més de creativitat que no pas d e puresa. són uns clàssics accidentals.