|
EL BOU DE LA TRISTESA S’EIXARRANCA.
VIATGE A LA POLINÈSIA (1997-2000)
Lis Costa
El vers que dóna títol a aquesta conferència
podia ben bé haver-se sentit, per la seva singularitat, en
qualsevol dels recitals del cicle de poesia Viatge a la Polinèsia.
Es tracta d’un vers escrit per Josep M. de Sagarra durant el
seu viatge a la Polinèsia l’any 1937, recollit en el poemari
Entre l’equador i els tròpics. Però Sagarra no
és l'únic que ha viatjat a la Polinèsia. Sembla
que hi ha una curiosa relació entre la poesia i aquestes illes
del Pacífic, el nom de les quals suggereix, per a molts, el
paradís. Un paradís llunyà i desconegut com tots
els paradisos somiats, on possiblement mai no es viatjarà.
L’any 1992, Carles Hac Mor parlava de la poesia i de la Polinèsia
en un article titulat Polipoetes, polipaletes i polipatates [1], on
feia una dissertació sobre les etiquetes que s’usen per
classificar la poesia i, concretament, sobre la de polipoesia:
Tothom és polipoeta, encara que no ho sàpiga,
i també hi ha els polipaletes, entre els quals m’hi trobo,
segons alguns. [...]
Els polipoetes i els polipatates sembla que visquin a la Polinèsia,
on és negada la magnèsia per la policia. De fet son
“polis” (sense poetes, ni paletes, i tan sols patates),
policies del mal gust, de la magnèsia confosa amb la gimnàsia.
I, si el mal gust ha d’acabar vencent el bon gust noucentista
de tantes lletres catalanes, caldrà abolir les distincions
entre els rucs i les someres. [...]
Tothom hi viu, a la Polinèsia. Tothom ho és, de polipatata.
Al cap d’uns mesos, pel gener de 1993, i potser per influència
de l’article esmentat, tornàvem a topar amb el nom d’aquestes
illes per donar títol a una revista de poesia, música
i art en general [2], impulsada pel duo Accidents Polipoètics
-format per Rafael Metlikovec i Xavier Theros- i Clara Bertran.
I el mateix any 93, un grup de joves molt joves creaven l’associació
PROPOST (Projectes Poètics Sense Títol), per canalitzar
una sèrie d’activitats relacionades amb la poesia: recitals,
exposicions de poesia visual, alguna convocatòria de mail art
i l’edició d’una revista anomenada Sense Títol
[3]. Els interessava tot el que es pogués englobar dins la
poesia experimental, un món que tot just començaven
a descobrir. D’aquest grup de joves, l’any 1997 en quedaven
dos en actiu: Dídac P. Lagarriga i Eduard Escoffet. Aquest
últim, amb disset anys i una vena poètica i organitzadora
molt potent, decidia emprendre el seu particular Viatge a la Polinèsia.
Un cop més, l’inconscient lligam de les illes d’ultramar
amb la poesia. Eduard Escoffet explicava que el nom del cicle “va
sortir del desordre que hi havia i que hi ha encara dintre les expressions
poètiques que surten de l’habitual. És un viatge
per tots els polis de la poesia. De fet, la poesia és com la
Polinèsia: a tothom li sona però no sap ben bé
on està situada”. [4]
Escoffet tenia clar des del principi que volia contribuir a ordenar
les manifestacions poètiques que tenien lloc a la ciutat des
de feia alguns anys. La seva idea era organitzar recitals de poesia
feta per ser mostrada en públic, sobretot des de la veu, la
paraula dita, però també des de la imatge, des de l’acció,
la dansa o la música. Volia que els recitals no fossin un subproducte
literari, un acte que es fa per a la presentació d’un
llibre, sinó un acte muntat a propòsit per mostrar la
poesia, amb independència que estigués escrita o publicada.
Paradoxalment, l’estructura més externa que va ordenar
el cicle va ser la pròpia de la paraula escrita: capítols
i volums.
Les paraules de presentació deien: “Viatge a la Polinèsia
(poesies+polipoesies per a la fi del mil·lenni).Viatge a la
Polinèsia és un cicle estable de programació
poètica que comença pel gener del 1997 i finalitzarà
el gener del 2000. El cicle se centra en les perspectives tangencials,
perifèriques i/o dinàmiques de la poesia. A través
dels diferents volums (i els seus respectius capítols) es van
repassant totes les mirades que avui tenen els poetes de la poesia”.
La col·lecció completa d’aquesta obra per entregues
ha constat de 25 volums, alguns amb un únic capítol
i d’altres amb dos, tres i fins a quatre, sempre agrupats segons
l’orientació poètica. En total 41 capítols,
o el que és el mateix, 41 cites amb la poesia al llarg de tres
anys, que han convocat més de 150 poetes i gairebé 4000
assistents. Així com hi ha hagut diversitat de tendències
poètiques, els espais que han recollit els diferents capítols
han estat també diversos. Era un dels punts bàsics que
el Viatge es plantejava des dels inicis, que el territori fos descentralitzat,
és a dir, no tenir un espai fix per a cada volum sinó
muntar-los, d’acord amb el contingut, les característiques
del local i les diverses col·laboracions, en llocs diferents.
Va començar fent les sis primeres edicions a l’associació
cultural Heliogàbal, un petit local a Gràcia; va continuar
a Metrònom, al Centre de Cultura Contemporània -amb
qui, des de mitjans del 99 estableix un conveni que li permet disposar
de l’espai i d’infraestructura-, a carrers i places del
Raval, al Casal d’Associacions Juvenils de Barcelona (antic Transformadors),
a l’Espai Escènic Joan Brossa, al Centre d’Art Santa
Mònica, a biblioteques, a l’Hangar... fins a un total
de quinze espais a la ciutat de Barcelona i un a Girona, al C.C. La
Mercè, on s’hi han muntat dos volums.
Viatge a la Polinèsia té tres referents clars, dels
quals es declara hereu. L’activitat poètica dels anys
80, amb els primers recitals del grup de poesia O així [5],
paradigma de la contracultura i el moviment llibertari poètic
i polític; la polipoesia de l’escola de Xavier Sabater[6]
i els actes multitudinaris, multidisciplinaris i espontanis que promovien
Carles Hac Mor i Ester Xargay, com ara la Revista Parlada i la Revista
Caminada[7].
Escoffet havia tingut el primer contacte personal amb Hac Mor i Xargay
pel gener de l’any 1995 a la Fundació Tàpies, arran
de l’exposició sobre el moviment Fluxus. Allà,
juntament amb Dídac P. Lagarriga, sota el nom de The New Living
Theatre Project, es proposaven de fer una acció als lavabos
de la Fundació, que va ser reprimida per les forces de seguretat
[8]. Escoffet tenia quinze anys i unes ànsies tremendes de
conèixer, de xuclar poesia i de canalitzar la seva energia
cap a propostes poètiques tangencials. Hac Mor i Xargay es
van aliar amb ell i amb Dídac P. Lagarriga i van muntar,
l’any 1996, l’Àgora Indisciplinària, sessions
de poesia oral, debats, vídeo... que es van celebrar durant
gairebé un any a la sala Metrònom. Fins que Escoffet
va decidir-se a organitzar el Viatge a la Polinèsia.
Un cicle que recull la tradició poètica que s’havia
mogut de manera més underground durant els 80 i principis dels
90, però que es planteja com un dels objectius bàsics
sortir a la superfície, aconseguir difusió, arribar
a la gent -no només als poetes i als seus amics-, sortir a
la premsa... així com disposar d’una infraestructura decent,
és a dir, un mínim de diners per poder pagar els poetes,
locals per dur a terme els recitals en condicions i l’equipament
tècnic bàsic (so, llum, vídeo...) que demani
cada capítol.
En aquest sentit, Viatge a la Polinèsia ha actuat com a frontissa
entre la múltiple herència underground i la popularització
actual, ja que d’una banda, ha programat amb coherència
poesia caracteritzada pel risc i l’experimentació, però
de l’altra, s’ha inclinat per la institucionalització
infraestructural que li ha garantit -no sense esforços- els
mínims requeriments que reclamava en els seus objectius [9].
D’aquesta manera, el Viatge ha contribuït que, després
d’anys de gestació subterrània, s’hagi produït
l’explosió de la poesia i fonamentalment de la poesia
dita en directe, que ja ha esdevingut una activitat d’oci habitual
a la ciutat. No hem d’oblidar, doncs, que aquest auge poètic
dels 90 s’ha donat, en gran mesura, gràcies a l’empenta
dels poetes que han organitzat actes, recitals i festivals de poesia,
han muntat projectes editorials i han editat revistes, així
com a la feina de petites entitats independents que no han deixat
de programar poesia entre les seves activitats, com ara Conservas,
G’s Club, o Heliogàbal, fent créixer amb tot això
la difusió de la poesia i la interrelació entre pràctiques
artístiques que caracteritza el moment actual.
I ja se sap que quan hi ha la brasa feta, no costa tant atiar el foc.
De fet, l’any 1997, pocs mesos després que comencés
el Viatge a la Polinèsia, institucions públiques i privades
que fins llavors havien organitzat tímidament alguns actes,
es decideixen a iniciar cicles poètics amb regularitat. Així,
a tall d’exemple, l’Institut de Cultura de l’Ajuntament
de Barcelona inaugura Barcelona Poesia. Set dies de poesia a la ciutat;
el setembre, la Fundació “La Caixa” enceta el cicle
Sense contemplacions (nou poetes per a la fi de segle), sessions monogràfiques
per on van passar, entre d’altres, Carles Hac Mor, David Castillo,
Víctor Sunyol, Enric Casassas i Albert Roig. I en una línia
similar l’octubre del 97 comença la col·laboració
entre Cafè Central[10], l’editorial de poesia d’Antoni
Clapés, i el Museu Barbier-Müller d’art precolombí,
amb el cicle Un pas a dos, on han dit els seus versos José
Corredor-Matheos, Esther Zarraluki, Perejaume, Ester Xargay, etc.
A més, fruit d’aquesta efervescència i de la popularització
del gènere, creix tot el que hi està relacionat: el
volum editorial, les iniciatives puntuals de programació poètica
-que si abans es movien en un circuit reduït de locals, ara es
multipliquen en bars, casals de barri, teatres...- i, com no podia
ser d’altra manera, també creix el nombre de poetes i
es crea, al llarg de la dècada, un grup que aglutina diverses
generacions. Alhora, també neixen iniciatives de difusió
poètica a la televisió, a la ràdio i a internet.
I aquesta eclosió és paral·lela a l’actitud
receptiva del públic, que acudeix a les cites poètiques
cada vegada amb més normalitat. Per exemple, Viatge a la Polinèsia
comença amb una mitjana de quaranta-cinc persones per capítol
el primer any i acaba amb més d’un centenar els dos darrers
anys.
La diferència fonamental de Viatge a la Polinèsia respecte
als altres cicles és el tipus de poesia que ha programat. En
cap dels seus capítols hi ha tingut cabuda la poesia més
convencional o la que, potser sent experimental, no dóna tanta
importància a l’oralitat. Des de la paraula a l’acció,
el ventall de poesies per ser mostrades en públic ha estat
divers.
Cada edició ha estat dedicada a un tipus d’expressió
poètica diferent, que ha inclòs propostes molt variades
de poesia oral, així com de poesia acció i poesia relacionada
amb altres arts, concretament la música, la dansa i el vídeo.
Una diversitat relligada pel fil del risc i l’experimentació.
Els participants, majoritàriament han estat catalans, però
des de l’abril del 99, coincidint amb la incorporació
de PROPOST com a entitat associada del CCCB, hi ha hagut força
presència de poetes estrangers i de la resta de l’Estat
Espanyol, una fita que des del principi havia contemplat Escoffet,
ja que fins llavors, tret d’ocasions puntuals com el festival
Polyphonix [11], només hi havia oportunitat de conèixer
poetes estrangers en el Festival de Polipoesia de Barcelona que des
de 1991 organitza Xavier Sabater [12].
La major part de volums de Viatge a la Polinèsia han estat
dedicats a poetes de la paraula, i s’hi han sentit veus potents,
reveladores del relleu que pot tenir la poesia dita, dels aspectes
rítmics del llenguatge, dels silencis, de l’entonació
i el gest, que uns transmeten amb més posada en escena, com
els Accidents Polipoètics o Noel Tatú, i d’altres
de manera més despullada, com Josep Ramon Roig, Enric Casassas,
Dolors Miquel, Carles Hac Mor, Gerard Horta, Joan Vinuesa o Jaume
Sisterna. En aquesta línia, hi ha hagut també alguns
volums monogràfics dedicats a poetes com Jordi Pope,
Miquel Bauçà o Josep Pla, o a grups poètics com
O així o el moviment Dadà.
Precisament en aquest darrer volum, hi va haver oportunitat d’anar
a les entranyes de la paraula, a la poesia que s’allunya del
significat dels mots per concentrar-se en els seus components elementals,
els sons del llenguatge. El cert és que a Catalunya hi ha pocs
poetes que conreïn la poesia fonètica: Pere Sousa/Merz
Mail n’és el principal. I va ser ell, juntament amb Christian
Atanasiu i Rodrick Mackay, qui va protagonitzar el volum dedicat a
Dadà que va celebrar-se a l’Espai Escènic Joan
Brossa.
I, seguint en aquesta direcció, en el volum XIX “Audiopoètiques”
-primer amb gran presència internacional- es van poder escoltar
les particulars interpretacions que dels sons de les paraules en diferents
llengües van fer el rus Valeri Schertsjanoi, que s’endinsa
en els sons que pot produir el cos humà, independentment de
la llengua; els francesos Julien Blaine i Bernard Heidsieck o el canadenc
Mark Sutherland. Van coincidir-hi també el poeta i teòric
de la polipoesia Enzo Minarelli [13] amb el qui n’ha estat el
seu principal difusor a l’Estat Espanyol, Xavier Sabater. Així
mateix, en el volum XXV, el que va tancar el Viatge, vam assistir
a una bona combinació de poesia fonètica, d’acció
i de polipoesia, per mà de l’incombustible novaiorquès
John Giorno, l’italià Paolo Albani, l’austríac
Christian Ide Hintze, i els catalans Carles Hac Mor, Benet Rossell,
Eduard Escoffet i Josep Ramon Roig, entre d’altres.
Viatge a la Polinèsia va dedicar especial atenció a
la poesia acció, en dos volums monogràfics -el XII i
el XXII- i en algun altre, com el XVII, muntat el gener de 1999 al
voltant de l’exposició Poesia Visual Catalana al Centre
d’Art Santa Mònica, que es va convertir en un homenatge
dels poetes visuals catalans a la figura de Brossa, ja que havia de
participar-hi però va morir pocs dies abans. Escoffet va ser
l’encarregat de representar l’acció que Brossa hauria
hagut de dur a terme. A més, van realitzar-hi accions Bartomeu
Ferrando i els organitzadors de l’exposició, J.M. Calleja
i Xavier Canals. Tots ells ja havien participat en en el primer volum
monogràfic “Poesia en acció”, que va tenir
lloc al CCCB el maig de 1998, juntament amb Joan Casellas, Valentín
Torrens o Albert Mestres. El segon d’aquests volums dedicats
a l’acció es va fer a la sala Metrònom l’octubre
de 1999 i va ser dels que va convocar més públic. Va
comptar amb la presència de quatre artistes de llarga trajectòria
en el món de la performance: Esther Ferrer -del Grupo Zaj-,
Fernando Millán, l’italià Giovanni Fontana i el
portuguès Fernando Aguiar.
De les relacions entre poesia i música també se n’ha
ocupat el Viatge, on cada any hi ha hagut un volum dedicat íntegrament
a aquesta simbiosi ancestral: “Acompassats, de com passant”,
“De la nota a la paraula” i “La paraula en solfa”.
Un total de sis capítols on s’han pogut escoltar músics
poetes i poetes músics que combinen o alternen les dues
arts, com Pau Riba, Juan Crek, Anton Ignorant, Víctor Nubla,
Oriol Tramvia, Gerard Jacquet, Angel Petisme...; poetes com Enric
Casassas, recitant amb l’acompanyament musical del teclista Manel
Pugés, així com poetes que tenen especial relació
amb la música com David Castillo o el gallec Manuel Rivas.
I una altra disciplina fortament emparentada amb la música
-la dansa- ha tingut un volum específic, muntat en col·laboració
amb el col·lectiu La Porta: “La paraula en dansa”.
A través de recursos molt diferents, dansa, música
i poesia es van fondre en set coreografies diverses, com la del poeta
Jordi Teixidó amb Ona Mestre, la de la ballarina Imma Sàrries
basada en dos poemes seus, o la que combinava els textos de Concha
García amb la dansa de Raquel Sánchez i la música
de Chefa Alonso i Bàrbara Meyer. Un moviment constant de paraules
i cossos que va reunir dues-centes cinquanta persones en cada capítol
al hall del CCCB.
Finalment, dels vincles entre poesia i imatge n’ha quedat constància
en diversos volums, però en especial en el penúltim
del Viatge, “Poesia a la vista”, que va tenir lloc a la
sala Mirador del CCCB. En els dos capítols que el conformaven
es van veure bàsicament dos tipus de vídeo: els que
reproduïen la gravació d’algun acte poètic
i els vídeos de creació, que havien elaborat imatges
a partir de textos o bé que, sense l’ancoratge del text,
tractaven una temàtica propera a la poesia. La mostra incloïa
vídeos d’autors d’arreu del món, com el japonès
Nobuo Kubota, el brasiler Philadelpho Menezes, els italians Massimo
Mori i Enzo Minarelli, el canadenc Mark Sutherland... i diversitat
de vídeocreacions d’autors catalans, per exemple, Visió
smaragdina d’Eugeni Bonet -una de les cinc parts de què
consta el seu treball sobre el poeta J.E.Cirlot; Faroner (Foix collage),de
Josep M. Jordana, a partir d’un text de J.V. Foix; Conjuro, de
Julián Álvarez, centrada en el poema del mateix nom
de Federico García Lorca o Más triste es robar, una
rítmica recreació dels poemes del duo Accidents Polipoètics,
realitzat per André Cruz i Luis de la Madrid.
Viatge a la Polinèsia naixia el gener de 1997 amb diversos
propòsits que s’han anat aconseguint al llarg dels tres
anys que ha durat i que convergeixen en la recerca i divulgació
de la poesia experimental. Ha representat l’oportunitat per a
gran part del públic de conèixer veus noves, de veure
que la poesia es pot interrelacionar amb altres manifestacions artístiques
com la dansa, la imatge, la música o l’acció. I
que les influències d’una disciplina amb una altra aniquilen
les fronteres i les etiquetes que amb freqüència s’usen
per parlar d’art.
No es pot negar que Viatge a la Polinèsia ha contribuït
a fer oblidar prejudicis als qui en tenien i ha mostrat una galeria
de fórmules poètiques que molts ja consideren habituals.
Era un dels objectius d’Escoffet des del principi, quan deia
que volia vehicular a través d’un projecte global totes
les tendències de la poesia, “però donant-hi una
mica de cara i ulls, no com un batibull de propostes poètiques”.
Ara, amb la perspectiva que dóna poder revisar la programació
completa dels tres anys, es fàcil comprovar que les veus que
s’han deixat sentir al Viatge abracen un ventall amplíssim
de propostes, representatives de gran part de la poesia experimental.
En definitiva, el seu plantejament, encara que no ho pretengués
-perquè segur que Escoffet és conscient que no cal acotar
els límits del que ja neix com una línia de fuga-, ha
representat una mostra exhaustiva, gairebé una guia didàctica,
de les expressions poètiques més arriscades.
Així doncs, diversitat d’espais, de veus i de propostes
a les quals caldria continuar viatjant, si més no per adonar-se
que de paradisos n’hi pot haver a cada cantonada, i que només
cal tenir curiositat i inquietud per visitar-los. Sagarra se’n
va anar a la Polinèsia geogràfica buscant aventura i
fugint de la guerra, però en va tornar abans del previst, força
desencantat del paradís somiat, cosa que va reflectir molt
bé en els dos llibres que va escriure: un diari del viatge
[14] i el llibre de poesia d’on he extret el vers que dóna
títol a la conferència[15]. Nosaltres, en canvi, hem
viatjat a una Polinèsia molt més propera, la poètica,
la que Carles Hac Mor proposava en el seu article, i ens hem immergit
en paradisíaques frondositats verbals i no verbals que ens
han deixat amb ganes de continuar capbussant-nos en aigües oceàniques.
Barcelona, octubre 2000
[1] L’article està publicat al monogràfic
“Audiopoètiques” de la revista Fenici, editada per
Comissariat. Reus, 1992.
[2] De la revista Polinèsia, en van sortir tres números
(gener, març i maig 1993). Rafael Metlikovec i Xavier Theros
es van constituir com a Accidents Polipoètics l’any 1991.
[3] Tots els números de Sense Títol estaven centrats
en la poesia. Va durar tres anys (juny 1993- juny 1996) i en van sortir
35 números.
[4] Lis Costa, “Viatge a la Po(lin)esia”. A: Transversal.
Revista de cultura contemporània, 7, pàg. 93-97, Lleida,
1998.
[5] O així era un grup de poetes sense cap voluntat de constituir-se
en grup, que van participar en molts recitals durant els 80, a bars,
teatres i presons. Alguns d’aquests poetes eren Jordi Pope, Enric
Casassas, Àngel Carmona, Jesús Lizano, David Castillo,
Joan Vinuesa, Jaume Sisterna i Albert Subirats.
[6] El poeta Xavier Sabater va començar a organitzar
recitals i editar revistes alternatives durant els 80. L’any
1991 munta el primer Festival de Polipoesia de Barcelona, del qual
s’han fet set edicions, i inaugura la sala multimèdia
La Papa (L’associació de performers, artistes i poetes
associats), on Escoffet va tenir els primers contactes amb la poesia
experimental.
[7] Carles Hac Mor i Ester Xargay van organitzar entre l’abril
de 1993 i el juny de 1995 De viva veu. Revista Parlada, de la
qual es van fer quinze números. Es tractava de trobades multidisciplinàries
que seguien l’estructura de revista, però en aquest cas
l’edició era parlada, efímera i canviant. Cada
número s’editava en un espai diferent i els continguts
eren totalment heterogenis: poesia, vídeo, periodisme, entrevistes,
anuncis, queixes... sempre sense cap selecció prèvia
ni organització. Quan es va acabar, van continuar amb la Revista
Caminada, d’idèntic esperit anàrquic, amb la característica
bàsica del desplaçament, ja que les diverses seccions
de cada número es feien en llocs diferents, molts al carrer
mateix, i els participants havien de seguir el recorregut que marcava
el full de convocatòria.
[8] The New Living Theatre Project van deixar constància
d’aquests fets en la revista monogràfica Em preocupa el
dirigisme cultural que exerceixen els governs, editada per Comissariat,
Reus, 1995.
[9] El cert és que les institucions continuen considerant
les activitats poètiques orals com un subproducte literari
que no mereix gaires atencions, i els diners que hi destinen no s’acosten
als pressupostos de la poesia escrita ni als d’altres activitats
en directe com la música o la dansa.
[10] L’editorial Cafè Central es va fundar l’any
1989. Des de llavors edita fonamentalment llibres i plaquettes de
poesia (Víctor Sunyol, Carles Hac Mor, Benet Rossell, Perejaume,
Gustavo Vega...) però també assaig i narrativa.
[11] L’any 1997 Barcelona va ser escollida per dur-hi a
terme la trentena edició de Polyphonix, festival de poesia
sonora, música i performances que va començar el 1979
a París i que ha passat per diverses ciutats a tot el món.
Dirigit per Jean-Jacques Lebel i Jacqueline Cahen, en aquesta ocasió
va ser un homenatge a Joan Brossa, que també hi va actuar.
[12] Xavier Sabater ha organitzat, des de 1991, set edicions
del Festival de Polipoesia de Barcelona, en el marc de les festes
del barri de Gràcia (Escoffet va actuar-hi l’any 1996).
El darrer va tenir lloc l’agost de 1999 al CCCB, coincidint amb
el Primer Congrés Internacional de Polipoesia, coordinat per
ell mateix.
[13] L’any 1987 el poeta italià Enzo Minarelli publicava
al catàleg Tramesa d’Art de València, per primera
vegada, el “Manifest de la Polipoesia” i l’any 1992,
l’editorial Sedicions, dirigida per Xavier Sabater, editava Polipoesía.
Primera antología, un llibre que recollia l’esmentat manifest
i una selecció d’obres il·lustratives d’aquest
corrent, que es caracteritza per entendre la poesia com un art sonor
per ser interpretat en un espectacle en viu, amb acompanyament musical,
sons pregravats, mímica, dansa, imatges o qualsevol de les
possibilitats que aporten les noves tecnologies.
[14] Josep Maria de Sagarra. La ruta blava. Viatge a les mars
del Sud. Barcelona, Ed.62, 2000.
[15] Vers pertanyent al poema Cançó “Dou-Dou”
del llibre Entre l’equador i els tròpics. A: Josep
M. de Sagarra. Obres completes. Poesia. Barcelona, Selecta, 1962.
. / ---
LINKS:
Podeu trobar més informació sobre el tema en aquestes
webs:
http://www.iii.it/3vitre
Conté l’"Archivio di Polipoesia", amb informació
de tots els números de la revista Baobab, i referència
de totes les obres que componen el seu arxiu de videopoesia i poesia
sonora. Links d'interès.
http://www.abaforum.es/merzmail
Conté articles sobre poesia experimental, molta informació
sobre art postal. Links d'interès.
http://members.es.tripod.de/Saba/home.html
Conté informació sobre Xavier Sabater i l'editorial
Sedicions. Dades de tots els festivals de Polipoesia de Barcelona,
informació i textos teòrics del Primer Congrés
Internacional de Polipoesia. Links d'interès.
----- -----
---- ----------
LIS
COSTA
És professora del Departament de Filologia Catalana de la Universitat
de Barcelona i també a la facultat de Formació del Professorat
i al segon cicle de Comunicació Audiovisual. Les seva investigació
cobreix els camps de la poesia experimental, el llenguatge publicitari
i la lingüística textual. És membre d’Habitual
Video Team, equip videogràfic dedicat a la gravació,
producció i realització de vídeos de creació,
des de 1991
|