--------------------------------------------------------- poemes

<<<

fusta al cor.1
fusta: /[jstjordi: p: 3-4]: [amarch: i: 16-17]/

fusta al cor
fusta al cervell
fusta a les entranyes

un home entra al bany. un home entra al bany. el reservat, el reservat també. un home tanca la porta i un altre home ja és dins. hi ha més reservats i una llum somorta. un parell de mans que arrenquen de les natges i freguen l’esquena, arrossegant la samarreta, fins a les espatlles. l’altre parell de mans sostenint, a contrapès, el cos i la força de l’altre. tot hauria de ser ràpid. entra. un home entra en algun altre reservat. vedat un cos, però aquest obert. la llum continua com si s’aguantés la respiració.

fusta
la fusta que ja no és fusta
fusta pertot
i fusta al vent

aquell que entra al wàter, que confon, ja dins, la llum del sol i la llum del fluorescent. cap interès a entretenir-se distingint l’una de l’altra. s’asseu damunt d’una tassa: té tot el temps del món. aquell que és prou lúcid i aquell que tant li fa una llum o una altra. es confon de butxaca, però la troba. assegut damunt la tassa, s’estreny a plaer i es clava el tret. la llum potser entra per una finestra o és només el fluorescent. dels primers que entraran després del tret, algun n’hi haurà, que vagi a buscar la galleda i la fregona.

fusta al cor
fusta al cervell
fusta a les entranyes

hi ha com aquella mena d’excitació que no fa petit aquell wàter per als tres. els costa d’arribar a tancar la porta, i aquella mena d’excitació. aquella mena d’energia de furgar a la cartera, aquella mena de dubtes per escollir el bitllet i aquella mena de necessitat per ajudar en alguna cosa o aprofitar per pixar. el desert com avança i com al final va prenent forma per diluir-se mentre el cos va perdent la forma. tots tres en uns segons. no és res, però trenca el silenci. el desert sembla més ample.

fusta el cos
fusta en vent
fusta a les entranyes

la carretera: la línia discontínua es dilueix en el viatge que du al cap. una postal per testimoniar el viatge. ha demanat una tassa de cafè i deixa el bolígraf damunt la taula. potser perquè el cafè és laxant, potser perquè porta massa hores seguint els seus peus, entra al lavabo i ara sí que està sol: la maleta espera fora. una cosa abans i després l’altra: es mira al mirall o evacua. el que la postal no explicarà. es mira al mirall de nou mentre es renta les mans. ho agraeix. hi ha una línia discontínua que travessa els carrers d’una ciutat: mapes i cartes que no el deixen mai sol. carrega i du el cap ple.

talment calafatadors
ara veiem la fusta que solca la necessitat
escrivim fusta
ens diem fusta
ens donem fusta
ens donem fusta que ja no és fusta

fusta al cor
fusta al cervell
fusta a les entranyes

eduard escoffet
mtp, mmii - bcn, mmiii

[ en français >>> ]

<<<