--------------------------------------------------------- articles
Unes altres preocupacions
Tomeo, Javier. Cuentos perversos.
Anagrama. Barcelona, 2002.
Ja hem sentit moltes vegades allò que Javier Tomeo és un autor
difícil de situar, generacionalment solitari, encara per descobrir en
la seva genialitat. I amb tot, després de tant repetir-ho, encara continua
Tomeo en un lloc incòmode. Una incomoditat que no ve per la manca de
reconeixement, sinó pel fet que, segurament, Tomeo es troba ara al llindar
entre ser un autor de culte i ser un autor de gran abast. Sigui com sigui, això
no és cosa seva. L’obra, que ha anat escrivint amb tenacitat i sense
interrupcions, adquireix cada cop uns matisos més intensos. És,
Tomeo, més d’escriure que no pas de sortir a l’escenari a recollir
aplaudiments.
Des de la seva primera novel·la, El cazador (1967), Tomeo ha anat
teixint un món peculiar, marginal, sovint entotsolat, ric i detallista
amb una prosa curta i austera. Les seves pàgines parlen de mons que només
són possibles en la ficció i que es desenvolupen fins als extrems
més grotescos i desorbitants, això sí, sempre seguint una
lògica vàlida tant en la ficció com en la realitat. Algú
ja ho ha dit: històries de gent corrent, que no ho és mai, de
corrent. Novel·les com El castillo de la carta cifrada (1979),
Amado monstruo (1985) i El crimen del cine Oriente (1995) són
a hores d’ara títols imprescindibles. I tot sigui dit de pas, els
ulls dels lectors espanyols s’han girat amb més intensitat cap a
les obsessions de Tomeo després de l’èxit que ha recollit
a l’estranger. Ha esdevingut un dels narradors espanyols contemporanis
més traduïts: l’enorme acollida a Alemanya o les adaptacions
teatrals a França en són dos exemples. I una acotació:
Tomeo ha estat l’únic autor espanyol que ha estrenat en els tres
teatres nacionals de París. Quasi res. I no escriu en francés
ni escriu teatre.
Cuentos perversos és un breu recull de narracions breus. Una reincidència,
unes històries mínimes. Una trentena llarga de narracions que
en bona part no arriben ni tan sols a desenvolupar-se: anotacions, atzagaiades,
enumeracions i descripcions mil·limètriques o simplement un esbós
d’un pla perfecte. Tant per als seguidors de Tomeo com per als no iniciats,
serà agraït: Cuentos perversos ofereix una condensació
de bona part de la seva obra. Hi ha els personatges, les situacions, els desigs
i l’enciclopedisme zoològic característics de Tomeo servits
amb l’habitual estil despullat i incisiu. Com els personatges ineptes de
Svevo, els atzucacs de Pirandello, les situacions grotesques de Kafka o la solitud
de Bernhardt, Tomeo ens demostra, i sense al·legories, fins a quin punt
és real la realitat en què vivim. Sense concessions.
Els personatges que ens presenta Tomeo són obsessius, d’una inquietant
precisió i solitaris: l’aïllament. Sigui aquí o en altres
pàgines, agafen el telèfon i no responen o truquen al primer número
que els passa pel cap i descarreguen o topen involuntàriament amb personatges
amb els quals es veuen obligats a intercanviar paraules. Però no hi ha
comunicació possible: millor, doncs, comptar les finestres de la casa
del davant, desvagar-se al voltant d’una llauna de cervesa o planificar
els passeigs i els vestits fins al darrer detall. Al cap i a la fi, els diàlegs
de Tomeo no són mai diàlegs: no hi ha cap correspondència.
Hi ha en Tomeo algunes insistències que certament neguitegen. Tots els
seus ninots s’amaguen sempre rere un cos asimètric i rere un nom
ben poc habitual o simplement una inicial. Tomeo els fa parlar -ell és
el ventríloc- i tot és i tot passa en l’endins d’aquests
cossos imperfectes: tots els paisatges i les persones i l’entorn només
cobra vida en els seus caps. Enfora no hi ha res més. I davant de l’angoixa,
Tomeo provoca el somriure. Un somriure que, potser lluny de la complicitat,
significa l’acceptació d’una realitat marginal al centre mateix
i que no és necessàriament amarg. El despotisme, l’egocentrisme
i la bogeria són simplement els efectes col·laterals.
Durant la successió de narracions les estacions de l’any van passant,
però el temps, fet i fet, insisteix a no avançar. Tomeo no es
mou de l’estiu insuportable o de les fulles caigudes de la tardor, ni dels
hotels impersonals, amb piscina, o de les habitacions despertes tota la nit.
Crea uns escenaris que com els seus personatges no avancen i que són
objecte de descripcions detallades i estèrils: enumeracions exactes,
un color o un altre, classificacions zoològiques innecessàries.
Com si tota una vida es reduís a veure passar el temps des d’un
cafè del passeig de Sant Joan. Com a màxim, uns dies de vacances
a la platja o alguna altra excursió planificada. Qualsevol altra preocupació
menys la de viure el pas del temps o fer part d’un món circumdant.
És difícil de prendre partit per unes històries o altres,
perquè totes assenyalen al mateix punt. Segurament en dosis espaiades
són molt recomanables, però és sens dubte difícil
entrar en Cuentos perversos i no parar fins a la sobredosi. En tot cas,
si hi ha un defecte és el fet de provocar-la fàcilment, la sobredosi.
I potser no és sobrer dir tres coses més: Tomeo és aragonès,
Tomeo viu a Barcelona i Tomeo estudià dret i criminologia.
Eduard Escoffet
Barcelona, febrer 2002. Publicat a l'AVUI.