--------------------------------------------------------- articles
ALBERT ROIG
Albert Roig acaba de publicar el compendi de tota la seva poesia, un compendi que és certament prim. Sota el títol de Córrer la taronja (1979-2001), recull les versions definitives dels 50 poemes que salva de tota la seva producció. Un llibre que li ha costat uns quants anys i potser més feina que escriure’ls per primer cop.
- El que per a molts seria una antologia és per a tu una mena d’obra
completa…
- Crec que cal sempre una revisió, sobretot dels papers de joventut.
Ja vaig dir en un altre lloc que em sembla que hi ha dues menes de poetes: els
que no revisen mai, com Riba, i els que arribats als quaranta revisen l’obra
i la titulen Les flors del mal o La inútil ofrena, com
fa Carner. Aquesta revisió és una antologia, una tria, evidentment,
però és també l’obra completa, és el que n’ha
quedat dels primers papers. L’important, com va dir Lowell, és que
aquesta revisió ha de ser inspirada. Ha d’il·luminar els
primers esborranys.
- Però és una simple revisió, una proposta oberta, o
bé es tracta d´una proposta definitiva que anul·la els llibres
anteriors?
- Sí, la meua obra poètica és un únic llibre. La
resta de poemes editats però no inclosos a Córrer la taronja
estan inacabats o són simplement anecdòtics, vull dir que no transcendeixen
l’escena o motiu inicials. I ja saps que dic que un poema inacabat és
un poema mediocre, que ens deixa insatisfets, als lectors, al seu mateix creador.
- Per tant, podríem dir que marca un punt d’inflexió o
un punt i a part en la teua obra?
- És clar.
- I d’on ve?
- D’això que et deia adés. Surt de la meua pròpia
insatisfacció com a lector de mi mateix. És com si a la passió
de les primeres il·luminacions hi seguís la ironia. Rere el poeta
sempre hi ha a l’aguait el lector. Si no, massa feliços que seríem.
Sort en tenen alguns poetes de no patir aquesta ironia en carn pròpia.
- La reelaboració constant, insaciable a què sotmets els teus
poemes, doncs, és fruit de la insatisfacció permanent, de la ironia
o tal vegada d’una certa follia de l´alquimista?
- És tot alhora. Però potser es tracta d’un procés
invers al que tu proposes. Primer hi ha l’alquímia verbal, deixar
podrir les paraules dins nostre, i traure-les, perbocar-les. Amb la ironia experimentes,
estudies "allò". Quan temptat pels amics, per la vanitat, pels
costums dels temps ho publiquem, ens equivoquem, quedem avergonyits, com si
estiguéssem despullats: quedem insatisfets. Potser per això fugim
endavant... Però un dia o altre hi hem de tornar, hem de passar-hi comptes.
És molt pesat. Ja ho deia la Rodoreda que va ser més pesat i dolorós
corregir Aloma que escriure-la i publicar-la de jove.
- Pero Córrer la taronja implica una negació o penediment
de part de la teva obra?
- Sí. És això: al publicar ens veiem a nosaltres mateixos.
És normal que l’obra posterior en sigui la negació. És
un penediment i un remordiment, que és pitjor encara. Però ja
ho diu Lloveras proclamant "la poesia de l’experiència":
sempre preferirem el penediment a la recança.
- Per què aquest títol, Córrer la taronja, que
podríem versionar com "robar taronges" i que evoca els canyars
de l’Ebre i que remet a la infància i a un acte furtiu?
- És un títol lluminós, que suggereix, suggereix moltes
coses, moltes. És força: córrer. És sang: és
els sols de la taronja. Si t’hi fixes, allò que trobes al Brasil,
a Grècia, al Magreb és sempre un cistell de taronges. Els meus
versos són això, un cistell de taronges en una illa, a la vora
d’un riu. Jo sóc el seu pintor. Només això.
(En aquest precís moment, truquen al timbre i un amiga li porta un
caixa de taronges que la seva mare li ha donat per a ell. Són de l’Ebre
i ben grosses. Continuem.)
- Podem llegir el llibre com a trajecte vital, amb l’evolució que
implica, o bé com a obra orgància, sigui un sol poema o variacions
d’un mateix poema?
- Aquesta és la pregunta. Fixa’t que, per molts detalls i racons
que hi hagi en l’obra de l’Arquitecte, l’Arquitectura, la unitat
s’hi ha d’imposar. Córrer la taronja és un llibre
unitari, i circular, com ho pot ser una simfonia. Com ho és l’Odissea.
Hi ha una mínima estructuració temàtica, als poemes dionísiacs
segueixen poemes on apareixen dones totes soles en illes... I a la fi s’imposem
els rèquiems als amics escriptors morts i el meu propi epitafi. Encara
que hagi estat escrita durant vint anys s’hi van reprenent, repetint, redefinint,
uns motius, unes frases, que ja han estat dites mil vegades abans.
- Per què aquesta mena d’insistent referència a una sèrie
d’elements, com els elements primaris, el paisatge, el sol, el vent?
- Yves Bonnefoy diu que hi ha unes paraules més aptes per al lirisme
que unes altres. Diu per exemple que "pedra" és un mot que
té més possibilitats poètiques (diguem-ho així)
que no "totxo", o "tobot" com ho diem a Tortosa. S’han
escrit molt bons poemes que es titulen o es podrien titular "La pedra".
I molt pocs, un de caire social o rural diríem, que es titulen "El
totxo" o "Lo tobot". Crec que l’escriuré, "Lo
tobot". M’agrada.
- Ara em penses contestar la pregunta?
- Ho provo. No és fàcil. Vull dir que la substància de
tota poesia són aquestes paraules: la pedra, la illa, la lluna, la flor,
el riu... El que passa és que els poetes "moderns" hem de fer
veure que aquesta vella i podrida substància no s’amaga sota les
nostres catifes. És més enrotllat parlar de la totxana o dels
calçotets o... abans que de la Rosa. Bonnefoy, com si diguéssem,
va de tornada, ja passa de tot. Ell és, diu, un poeta simbolista. S’estalvia
tots aquestes maldecaps de ser un poeta "modern".
- Quin valor té el paisatge en els teus poemes?
- Un estil de poesia que trobo superat és el de la lírica de cambra,
de cambra tancada. Els primers simbolistes, els sonets de Mallarmé o
Riba, despullen els objectes o la figura humana en una habitació tancada,
íntima. Després, els poetes de l’experiència d’arreu
del món, enlluernats pels quatre poemes noltàlgics de Cavafis,
han continuat explotant l’escena d’una manera que em sembla no sé
si impúdica o impotent. Els meus poemes havien de sortir a fora. Havien
de ser escrits a fora d’aquesta cambra tant poètica, tan sincera.
Però és el paisatge també és massa bonic, massa
fàcil, potser. Mira el paisatge de Sagarra. Tampoc no volia això.
Volia el lloc esbossat, sentit, ensumat.
- El paisatge és l’escenografia... i quins són els personatges?
Qui és aquest "tu" que sempre treu el cap?
- Jo també ho cavil·lo. De vegades trigo molt a saber que havia
sigut lo vent o el riu o una olivera qui havia parlat. O si és un xiquet.
O un moribund. Fins i tot sento crits, gemecs, i no sé si són
d’amor o de dolor. Quan escric deixo que ells vagin apareixen com tu dius
enmig de l’escenografia. Aquestes veus són els "tus" amb
qui dialogo, són jo mateix. Fixa’t que normalment "parlen"
en tortosí, mentre que el narrador, el poeta, "escriu" diferent.
Realment això és una de les coses més apassionants de la
poesia actual. Qui és el "tu"? Al segle XIX la pregunta era:
Qui és aquest "jo"? Potser hem evolucionat. I fixa’t que
els meus "tus" no tenen nom.
- És un paisatge idíl·lic, com el carnerià, on
no passa res o hi ha en el diàleg una acció i els personatges
caminen? És a dir, busques la felicitat o bé ser un revulsiu?
- Potser et sorprèn, et decep que els meus poemes no acabin mai amb una
gran lliçó moral. És fet expressament. Això em fa
ser revulsiu, de vegades sembla que no digui res. I si a sobre sembla un idil·li
carnerià... No m’estanya que no agradin aquests poemes...
- Si només sembla que no diuen res, això vol dir que sí
que diuen?
- Diuen, i tant!
- Què?
- És part del joc de la seducció i l’encís: ho has
de descobrir tu tot solet.
- Em fa l’efecte que no t’agrada gaire, això d’explicar
els teus poemes…
- Just a la fusta. Jo tampoc entenia per què Blai Bonet no m’explicava
els seus poemes. Ni Foix. Només em deien coses com que "són
un home i una dona que caminen junts vora el mar i no es diuen res". Però
aquell poema de Les irreals omegues diu moltes més coses.
- Això de no explicar els teus poemes, però, és qüestió
d’hermetisme o és que trobes que ja queda prou clar, que, si ho
dius així, no ho pots dir d’altra manera?
- Jo crec, com Foix, com Bonet, que els meus poemes es poden entendre, i es
volen fer entendre. El cas és que aquests dos gran poetes sabien que
els escrits eren prou clars. Ara a mi també em semblen més i de
vegades molt clars. I si no hi entenc o no hi acabo d’entendre alguna imatge,
no m’amoïno com abans. Sé que potser un dia jo també
la "veuré". Posa-ho entre cometes.
- Molts crítics, i fins i tot Lloveras al pròleg, s’han
trencat el cap per llistar els poetes que t’influeixen. Les tries són
diverses. Realment val la pena de disseccionar la teva poesia per trobar els
rastres d’altres poetes?
- Si et dic quatre noms... No vull confondre més els crítics.
Com tots els que escrivim sóc un lector voraç i tossut i, per
desgràcia, dispers. Els poetes que ara m’acompanyen... potser els
seus versos aviat no em seran tan presents, es difuminaran. Per això
els tornaré a llegir i els tornaré a llegir. No sé si en
queden gaires coses, de totes aquestes lectures, en els meus versos. Si no poso
cap citació al capçal dels meus poemes és que no la hi
ha. El poema no ha nascut d’un altre poema. Només hi ha quatre o
cinc imitacions confessades.
- Si ets un lector voraç, per què no has traduït mai poesia?
- Mira et diré la veritat. Quan tenia divuit anys vaig traduir Rimbaud.
És clar, a qui podies traduir als divuit anys si llegies els Poemes
de l’Alquimista de Palau i Fabre? Vaig aconseguir l’adreça
de Palau. I em vaig plantar davant la porta, amb les meues versions rimades.
De cop vaig veure que Palau sortia amb una dona morena, molt més jove
que ell. No vaig dir-li res. Després vaig llegir les versions de Joan
Brossa. Vaig veure que encara no era el moment. I mira, passats els anys vaig
saber que Manoel de Barros va fer el mateix que jo davant la porta de Manoel
Bandeira. Palau i Fabre i jo no hem estat mai presentats.
- Per què no era el moment?
- No ho era perquè jo era un mal aprenentet de poeta aleshores. De fet
no sabia ni què era això que en diem la poesia.
- I ara, ho saps?
- Puc dir-ne més coses que abans. La conec més. Ens coneixem.
Són molts anys de relació. (Riu.)
- Només 50 poemes en vint-i-dos anys...són ben pocs i suposo que
molta feina. Per què? Perquè ets artesà del poema o perquè
ets un aristòcrata de la poesia?
- I tu, com lector, què penses? Un il·luminat no ho sóc.
Sé el que no sóc. No sóc un aristòcrata de la poesia,
tampoc la meua artesania és popular.
- Ets sents satisfet amb el volum de la teva obra en aquests vint anys llargs
o hauries volgut escriure més?
- Fixa’t que no he escrit mai un llibre de sonets o sextines o proses poètiques.
Com feien Brossa o Riba, per exemple. Puc escriure una o dues sextines, dos
o tres sonets, o un romanç, o una dècima barroca, o qualsevol
altra subforma lírica. Fins que un dia aquella forma ja no m’interessa,
i només en quedaran una o dues pàgines escrites. Se xala molt.
Però fent-ho així com he fet no escriuràs més de
cent poemes. Cadascun dels poemes té una forma i intenció diferent.
És molta vida i molt poques satisfaccions. Potser sí.
- Tu, com altres poetes dissidents de l’estètica complaent, que
opten per una veu radical -Hac Mor, Andreu Vidal, Víctor Sunyol, Arnau
Pons, per dir-ne alguns-, has estat bandejat bastant sovint des del poder "experiencial"
fins fa ben poc. Però tu, a diferència dels altres que he citat,
no vas callar i vas treure el Roig més bel·ligerant a L’estiu
de les paparres. Ara, mirat amb distància, creus que era la reacció
encertada? Creus que va servir, que era necessari? o potser no calia?
- Si vols que et sigui sincer, no he emprès serisament la revisió
d’aquesta part de mi, la del libelista i el pelacanyes tortosí.
Certament a L’estiu de les paparres i al pròleg d’El
gos del poeta hi ha tanta passió com ironia. Per això hi ha
molta hipèrbole i molta riallada lezamesca. És una crònica
del moment. No té més importància. Té importància
pel que té d’homenatge a una colla de poetes aleshores marginats
i que jo, i molta més gent, considerava mal llegits.
- Als vuitanta, el teu dialectalisme va resultar sorprenent. Ara, amb tot,
llegint Córrer la taronja, sembla com si el teu dialectalisme
s’hagués diluït un poc. I a més, bona part dels poetes
continuen fent servir un català anestèsic. Sembla que ni el teu
exemple ha estat seguit pel altres poetes ni tu mateix t’hi has mantingut.
- Jo he d’escriure amb una absoluta llibertat. No puc encadenar-me al meu
dialecte, com va fer Maragall. Hi hai experimentat. L’hai mesurat. I l’hai
deixat rajar lliure. Però no tot és Tortosa. En aquest sentit
sóc un poeta etimològic, com Verdaguer que s’acosta al català
de Llull i de Vicent Garcia. Així com Garcia s’havia amarat del
català de Vic. Dec molt al català de Vicent Andrés Estellés
i al de Blai Bonet i al de Ruyra, Carner i Foix. Carner, a més, és
al llindar de les Illes. Puc escriure un poemes en dialecte tortosí o
menorquí, si sóc a Fornells. Aquesta és la saó,
la substància del poema. No em sembla tampoc que hagi renunciat a res.
Eduard Escoffet
Barcelona, març 2002. Versió reduïda publicada a l'AVUI. Complement de l'entrevista >>>.
Roig, Albert. Córrer la taronja (1979-2001).
Pròleg de Xavier Lloveras.
Empúries. Barcelona, 2002.