--------------------------------------------------------- articles
Preàmbuls i capçalera
Pope, Jordi. Llibrot.
Llibres del Segle. Sèrie Culip, 9. Gaüses (Empordà), 2001.
Començar a parlar de Jordi Pope ja no resulta tan difícil. Parlem,
sí, encara de les catacumbes, de les catacumbes de la poesia a Barcelona,
però la deu creativa que és Jordi Pope no sembla a hores d’ara
tan desconeguda, tan amagada. Primer va ser Escrits (Ed. 62-Empúries,
1999), llibre que recull bona part dels poemes d’en Pope, i ara aquest
Llibrot: ja és més fàcil de seguir els rumors que
parlen d’un poeta, mig il·luminat, que va fer llum en els soteranis
poètics de Barcelona, als vuitanta. Pope, després d’anys
d’acumular escrits sovint indesxifrables en el seu llibrot blanc, ha deixat
el món de la fotocòpia (on publicava fins fa ben poc) i el record
dels qui s’emocionaven veient-lo recitar com a única sortida i ha
conquerit un trosset del món editorial. Merescut, sens dubte.
Amb tot, sovint encara calen preàmbuls a l’hora de començar
a parlar d’en Pope. Primer de tot, perquè ja ha passat a fer part
de la mitologia de la poesia undeground dels vuitanta. Si no, no ens
podríem explicar com un poeta que no ha trepitjat mai els cercles literaris
i que n’ha renegat, o passat de tot directament, ha restat tan viu en poetes
com Enric Casasses, David Castillo, Joan Vinuesa i Meritxell Sales. Segonament,
perquè Pope, tot i tenir com pocs la màgia del directe, no és
justament un poeta que es vulgui fer entendre a la primera. Com a mínim,
intenta marejar el lector. O millor encara, obligar-lo a submergir-se en el
seu univers enrabassat. I és per això que, sense aquests preàmbuls,
els llibres d’en Pope podrien semblar papers sense interès. Tot
al contrari: l’obra de Jordi Pope parteix de la pròpia necessitat
de reescriure-ho tot, d’anar al marge de tot, de cada habitació.
Llibrot no és nou per als iniciats. Llibrot reuneix una
trilogia que ja havia estat publicada per tres editorials independents diferents.
El 1996, Rsalvo edicions va publicar Llibre del fred; dos anys més
tard va ser Aire qui va publicar Abriga’t qu’estic sol; i finalment,
La Cèl.lula, coincidint amb un homenatge a Jordi Pope realitzat a l’Espai
Escènic Joan Brossa, va publicar-ne el 1999 la tercera part, Atxuuús!
Amén. Totes tres edicions, artesanals, seguidores de l’ètica
i l’estètica de la fotocòpia i de lleu circulació.
I mentre totes tres pensaven de fer-ne una reedició, aquest cop conjunta,
Llibres del Segle ha sorprès amb aquesta edició, que recull, acuradament,
els pròlegs i les notes de totes tres edicions. Ha posat les coses fàcils.
Jordi Pope va escriure aquesta trilogia durant deu anys, i no es tracta justament
d’una obra d’un gruix considerable: és un recull de proses
breus o brevíssimes encadenades. Enric Casasses, a l’epíleg,
ja fa un repàs força exhaustiu a l’obsessió de Pope
pel vocabulari i al treball de rellotgeria que suposa la seva seva esriptura.
Pocs poetes han aconseguit com Pope fer entrar en la seva obra una varietat
tan extensa de paraules. És més, aquestes proses es deuen a les
paraules, i només així aconsegueix que arcaismes, neologismes,
argot i rareses vàries se solidifiquin en el fil -tot un- que travessa
de cap a peus el llibre. I caldria afgegir que, mentre les proses mantenen el
lligam de tenir cadascuna a l’inici el final de l’anerior i, en certa
mesura, una condensació de tot el que precedeix, els títols creen
una constel·lació paral·lela.
És sens dubte difícil d’acarar-se amb aquest llibre, d’explicar-ne
alguna cosa útil, perquè el llibre no en reclama, d’explicacions:
el llibre és un cap creador que, mentre passem pàgines, va ocupant
el lloc del nostre cap de lector. La lectura del Llibrot és un
viatge: Pope, en les seves paraules, no deixa res a l’atzar, i, mentre
el text avança, creix un estrany delit en el lector. La unitat del llibre
el farà més accessible per als qui encara no són adeptes
del poeta del carrer Valldonzella. I el fet que cada prosa, amb la cua de l’anterior,
viï cap a un racó del tot diferent, el converteix en un tresor de
matisos, amb cert regust agredolç, inacabable. Tot comentari resultarà
vague: Pope aconsegueix una textura personalíssima, infinita i d’un
tel de carreró del xino o de gràcia. L’únic destí
possible, doncs, per a aquest llibre és la capçalera del llit:
és un cercle que demana sempre un tornar a començar, és
una invitació que mai no diu "adéu" sinó "hola?".
És una angoixa tendra des del nucli mateix de la creació.
Eduard Escoffet
Barcelona, maig 2002. Publicat a l'AVUI.