--------------------------------------------------------- articles
Neguit negat
Pizarnik, Alejandra. Poesía completa.
Lumen. Barcelona, 2000.
Ella no diu no: el seu neguit és ofegat. Pizarnik viu d'una manera
angoixant en un món angoixant. I els seus poemes no són les lletres
alienes davant de l'angoixa. Són la seva pròpia mutilació:
és ella qui parla, qui escriu. No és el camí aurífer:
el seu neguit recull la sang de la veu en els poemes. Ara en tenim l'edició
completa que Anna Becciu ens serveix. De l'autora argentina no n'havíem
mai tingut aquí una edició completa. Amb tot, aquesta ve a arrodonir
l'argentina, a la qual li mancaven alguns dels darrers poemes i algunes correccions.
Alejandra Pizarnik (Buenos Aires, 1936-1972) és una veu frement, una
de les dones que a la poesia llatinoamericana ressona amb més força.
I amb més agror. Amarada de la literatura, de la poesia, va viure'n les
conseqüències: des de les seves arrels judaico-eslaves en la multicultural
Buenos Aires, des dels anys –principis dels seixanta– que va viure
a París. A Espanya ha estat un autora poc llegida, poc editada. Una antologia
a Visor el 1992 potser no havia despertat més que certa tebiesa. I res
més. Ara Lumen en publica l'obra completa definitiva, a càrrec
d'Ana Becciu, que juntament amb Olga Orozco –una altra veu argentina imprescindible–,
s'ha dedicat des de la mort de la poeta a difondre'n l'obra. I amb una veu que
beu de dins i amb una escriptura que no evita els tossals, la dificultat d'enfrontar-nos
a una obra completa augmenta. I apassiona. Sobretot quan és Pizarnik
una veu que cerca el diàleg, i que va trobar el mut i la mutilació.
Pieyre de Mendiargues li deia –havia publicat Extracción de la
piedra de la locura–: "Voldria que els teus poemes difonguessin
pertot arreu l'amor i el terror".
Pizarnik manté una relació molt particular, i això vol
dir molt pell endins, amb l'escriptura, amb la poesia. Així com la poesia
–la que llegeix– li esdevindrà la clau –el seu suïcidi–,
així la poesia –la que escriu– li és el principi irrenunciable
–la mendiga voz. La seva poesia és l'esquerda que hi ha al
mur, la síl·laba tènue escrita al mur: ella és una
pedra que no sostenta el mur. El mur és en Pizarnik un suport de l'escriptura
–ara hi veieu memòria, ara un paper– i també un cos
que s'esquerda. I ara parla: en el diàleg, en la recerca de l'aliè
–això és, en el poema– evita la destrucció que
porta implícita el poema. Busca el tu –"Es tan lejos pedir"–
i troba només el silenci –"Tan cerca saber que no hay"–.
Ella escriu a contracòs: la nit teixeix el poema: és en la fosca,
i no cap a la fosca, que ella escriu.
Des d'aquí tot és una mirada: la sinestèsia del qui escriu
i cerca la llum del poema: i crida. La pluja cau damunt d'ella incessant, i
ella així mateix no desisteix. Al final només troba la resignació
en la poesia. En l'absència fa la nit, fa les paraules, diu a Extracción
de la piedra de locura (1968). Ella és en tant que escriu, perquè
quan es mira el mirall un ull hi veu la noia que no creix i l'altre ull un cos
que mor, que ja és memòria. A Los pequeños cantos
hi veu encara més: un jo enmig de l'absència: el seu cos baldat
per l'absència. I quan un cos mor oculta la seva pròpia ombra:
la flor cau i amb ella s'endú l'ombra. No queda espai per al cos menat
per la pluja –el que s'esdevé.
L'obra de Pizarnik manté un to constant i alhora cada cop més
intens. Va cap endins en un viatge que no vol ser només absència.
L'autora només va rebutjar alguns poemes editats abans del seu revelador
viatge al París dels anys seixanta: totes les paraules li són.
Olga Orozco, a "Pavana para una infanta difunta" (en el llibre Eclipses
i fulgores editat també a Lumen amb pròleg del Gimferrer),
li diu: "noches y noches perforadas por una sola bala que te incrusta en
lo oscuro,/ y el mismo ensayo de reconocerte al despertar en la memòria
de la muerte". Pizarnik va ser un tall en la poesia argentina –hispànica,
vaja– del seu moment: va situar-se en paral·lel de tothom i sense
tocar-se en cap punt. No era el cartell penjat al mur, i alhora el neguit era
també el pur neguit –no el pur poema– de cercar també
damunt el paper: Pizarnik deixa que les formes prenguin volada i tot el poema
esdevé un tall –en el discurs i en la forma– i en la pàgina
hi ha tota la sang. L'Arnau Pons, tot parlant-me d'ella, em deia "sovint
la seva poesia és la bacina que recull tota aquesta sang, i la recull
perquè sigui servida després en una taula… Però fins
i tot et diria que el seu forn de gas han estat també els forns i els
gasos de la història". I després d'aquest laberint –intens
i sense joc– que és la seva poesia completa, Becciu prepara un segon
volum dedicat a la prosa i un tercer dedicat als seus diaris. La seva ambulància
fuig de l'hospital psiquiàtric: un cap que va cap al lector.
Eduard Escoffet
Barcelona, abril 2001. Publicat a l'AVUI.