--------------------------------------------------------- articles
L’enyorat professor Pinzone
Una de les crítiques més severes que va fer Luigi Pirandello
se la va endur l’excés de coneixement, d’erudició. En
diversos contes i passatges de les seves novel·les ridiculitza personatges
que, amarats de coneixement, no són capaços de veure (potser ni
d’entendre) el que tenen davant dels nassos. En una de les seves novel·les
més famoses, "Il fu Mattia Pascal" (1904), a banda de ridiculitzar
l’excessiva erudició, també posa en qüestió la
mena d’educació que rebem i els cànons pels quals es guia
a través del professor del protagonista de la novel·la, que un
bon dia vaig descobrir gràcies a Miquel Edo, traductor, precís,
d’aquesta obra al castellà.
L’educació de Mattia Pascal no podia haver estat gaire exemplar:
va tenir un professor particular que, això sí, sortia dels cànons.
El mateix Pascal ho explica: "Egli aveva una erudizione tutta sua particolare,
curiosa e bislacca. Era, per esempio, dottissimo in bisticci: conosceva la poesia
fidenziana e la maccaronica, la burchiellesca e la leporeambica, e citava alliterazioni
e annominazioni e versi correlativi e incatenati e retrogradi di tutti i poeti
perdigiorni, e non poche rime balzane componeva egli stesso." Més
endavant, Pascal afegeix: "E ci dava a scioglere tutti gli Enimmi
in ottava rima de Giulio Cesare Croce, e quelli in sonetti del Moneti e gli
altri, pure in sonetti, d’un altro scioperatissimo che aveva avuto il coraggio
di nascondersi sotto il nome de Caton l’Uticense." No es tracta tan
sols d’una exageració irònica, com les que tan sovint afloren
en l’obra de Pirandello. Hi ha, en el programa del professor Pinzone, una
declaració de principis del mateix Pirandello. Tots els autors i escoles
citats s’emmarquen en la frondosa tradició italiana de la poesia
jocosa i burlesca i, anant més enllà, en el plurilingüisme:
trenquen amb la llengua literària monolítica, ja sigui introduint
dialectalismes ja sigui inventant i refent el llenguatge. A Itàlia, on
el debat entre monolingüisme i plurilingüisme literari crea diferències
quasi insalvables, aquestes tendències literàries de Pinzone decanten
del tot l’autor. Davant del monolingüisme, de la llengua literària
neutra, sense denominació d’origen exacta, amb el model petrarquesc
sempre al capdavant, Pirandello no pot deixar d’oposar-s’hi, encara
que al capdavall ell, en les seves obres, utilitzava un italià més
aviat burocràtic. A L’Umorismo (I, iv) exposa aquestes idees
d’una manera encara més clara i, davant de la "imitació"
que per ell representa el monolingüisme i la dita "tradició",
ell hi oposa l’espontaneïtat. Es tracta, doncs, d’un atac contra
els centres literaris i a favor d’una literatura que, mancada d’aura,
batega i no pot amagar el seu origen, ben sovint a la perifèria.
Cap de les especialitats del professor Pinzone citades per Pirandello és
inventada. Es tracta, en general,d’especialitats i d’autors perifèrics
per imposició. I cal advertir que en les antologies italianes aquestes
petites escoles perifèriques sovint apareixen sota el títol de
"poesia realista e burlesca". Podem entendre la denominació
de burlesca –hi ha sempre una rialla-, però la denominació
"realista", que des d’una perspectiva literària catalana
ens porta a altres terrenys, no ens pot fer sinó qüestionar-nos
la relació entre literatura i realitat i, al capdavall, veurem que perifèria
implica sempre, d’una manera o altra, pèrdua d’aura i tendència
al materialisme.
La poesia fidenziana té el seu origen a l’obra satírica de
Camillo Scroffa (1526?-1565) Cantici di Fidenzio, composta entre 1545
i 1550. A partir de l’obra "Amorosa elegia d’un appasionato pedante
al suo amatissimo Camillo" es va confegir aquest cançoner el 1562
que a més recollia altres composicions. En diverses composicions dels
Cantici di Fidenzio, l’autor posa en ridícul un mestre de
Pàdua (Pietro Fidenzio Giunteo da Montagnano) i sobretot el seu afecte
per un dels seus deixebles, Camillo Strozzi. El primer sonet és calcat
de l'introductori de Petrarca. Curiós. I cal insertar l’obra en
la literatura pedantesca, nascuda en una època de saturació cultural
i de dubte entre el llatí i la llengua vulgar, pròpia de l’esperit
humanista, i que es desenvolupà al voltant de la figura caricaturesca
del "pedant". Amb aquesta obreta, Scroffa va donar cos a la poesia
fidenziana, que en el S XVII fou cultivada especialment per Agostino Coltellini
(Endecasillabi fidenziani, 1641 en 2ª edició, i Mantissa
fidenziana, 1669) sota el pseudònim d’Ostilo Cantalgani; Bartolomeo
Nappini (Sonetti pedanteschi), amb el nom de don Polipodio Calabro; i
Giacomo Nasi (Endecasillabi, 1684), sota el pseudònim d’Essione
Partico Callifico Archiludimagistro.
Segurament la poesia macarrònica és, de totes les especialitats
pinzonianes, la més coneguda. Aquesta literatura escrita en llatí
macarrònic té els seus orígens a l’Edat Mitjana, en
obres burlesques com les dels goliards, els "sermons joyeux" i les
farses, i és al S XVI quan assumeix un aspecte definitiu, a Itàlia,
amb el "Baldus" de Folengo. Entre els precedents de Folengo hi ha
escriptors com Tifi Odasi (Macharonea) i Fossa de Cremona. Teofilo Folengo
(1496-1554) va publicar el Baldus sota el pseudònim de Merlin
Cocai. La primera versió de l’obra, de 25 estrofes o macarrons,
és del 1517 i l’última (la quarta), de 1552, publicada pòstumament
el 1555. Tot aquest treball d’elaboració (25 anys) ja ens indiquen
que el gènere no és pas entès per Folengo com un simple
divertimento sinó més aviat com un gènere per si mateix.
I és que el llatí macarrònic, que ja es troba als Carmina
burana, és un llatí amb formes regulars i amb fons i terminacions
dialectals i parodístiques, però amb les seves pròpies
lleis i harmonies, ben lluny del llatí vulgar o rudimentari. L’obra
de Folengo, a més, és propera a la tradició cavalleresca
i a les narracions de gesta populars i plebees.
En un segle XV, segons Benedetto Croce, mancat de poesia italiana (més
enllà de la reproducció dels clàssics i de la literatura
de creació en llatí), Burchiello (1404-1449) destaca com un dels
opositors més sòlids a la línia oficial llatina. La seva
poesia, de to popular, burlesc i fins osbcè, està molt lligada
a la seva barberia, que va obrir el 1432 a Florència. Aquesta barberia
va esdevenir una mena d’acadèmia popular, per la qual van circular
o van ser influenciats Leon Battista Alberti, Rosello Roselli, Lorenzo de’
Medici (qui va recollir els seus poemes abans del 1480) i molts d’altres
poetes. El servei era ben senzill: afaitada i poesia. La personalitat i la poesia
de Burchiello se situen entre les més genials del quatre-cents italià
i alhora són del tot desconcertants i constament discutides. Els seus
poemes tan aviat són interpretats com a metàfores sexuals com
de vegades com a declaracions programàtiques antipetrarquesques i com
a visions oníriques. El seu poema més conegut ("Nominativi
fritti e mappamondi…"), que ja en la seva època va circular
moltíssim, és a hores d’ara encara impossible de desxifrar
i cal entendre’l en bona mesura com un sense-sentit. Però no en
tots els poemes se’ns presenta tan fora del sentit. A ell se li deu la
invenció del sonet encreuat "alla burchia", que no és
res més que un sonet amb un afegitó (ABBA ABBA CDC DCD dEE). És
un escriptor enginyós, imaginatiu, i fins i tot va captivar Riquer, que
s’estranyava que ningú no s’hagués atrevit a traduir
al català dels poemes de Burchiello.
La poesia leporeambiaca està basada en el leporeambo, una mètrica
quantitativa que Lodovico Leporeo (1582-1655) va exposar al prefaci de Lepereoambi
nominali (1641). Es tracta d’un esquema "alfabetico" (perquè
fa servir les vocals A E I i O en les rimes), "endecasillabo" (pels
versos utilitzats); "satirico" (per la materia); "trisono"
(perquè a banda de la rima de final de vers hi ha en cada vers dues rimes
internes) i "irrepetito" (perquè les rimes són paronomàstiques).
Un dels poemes de Leporeambo comença dient "Come aringa fiamminga
ovver saracca" i acaba amb "ché scaltra è più
d’ogn’altra, e fa la sciocca". Entremig, un joc intens de sons
que amaguen el discurs satíric del poeta. Vania De Maldé qualifica
els versos leporeàmibics de "curioso esempio di poesia quantitativa
di funambolica ricercatezza formale".
De la resta d’autors citats per Pirandello com a erudició del professor
Pinzone, només destaco per acabar Giulio Cesare Croce (1550-1609), poeta
bolonyès, improvisador de vena autènticament popular (li són
atribuïdes prop de 400 composicions, la majoria impreses en fulls volants),
conegut sobretot per la novel.la Le astutie di Bertoldo (1606). I, com
esbossa Pirandello, autor d’enimmi, que són tot un (sub)gènere.
I gens menyspreable en la seva influència, afegeix Miquel Edo. I Miquel
Edo –me n’adono quan ja he acabat les investigacions- també
ressegueix en la seva edició castellana de "Il fu Mattia Pascal"
el fil de l’erudició pinzoniana i el descabdella de cap a cap.
No es tracta pas de posar a l’abast una sèrie d’autors italians
quasi desconeguts a casa nostra (i inèdits en català, és
clar). Més aviat es tracta de rescatar l’erudició d’un
professor que, tot i que inventat, molts voldríem haver tingut. Pirandello
basteix un cànon alternatiu a través de Pinzone, un cànon
que més que substituir l’oficial (el monolingüista, la "tradició")
el vol posar en entredit. Pinzone, de ben segur, no era el millor professor,
però sí que era un professor que qüestionava, que obria portes
i que, al capdavall, un dia va tancar els llibres d’història de
la literatura i es va posar a llegir.
Eduard Escoffet
Barcelona, maig 2000. Versió reduïda publicada a l'AVUI.