--------------------------------------------------------- articles
LA CENTRALITAT DE LES INDEPENDÈNCIES
La Barcelona del 93 va ser, contra tot pronòstic, el ferment de l’actual
escena cultural independent. Va ser quan van emergir amb més o menys
velocitat les propostes que posteriorment han marcat el territori cultural de
la ciutat. En un escenari de crisi, en què l’únic que preocupava
era la cua de l’especulació immobiliària, els creadors van
aprofitar els espais encara lliures de la rosa de foc –ara convertida en
un aparador de cartró-pedra– per crear les seves pròpies
plataformes. Els espais dedicats a propostes arriscades havien desaparegut –els
de l’Ajuntament i els d’altres fundacions– i el neguit, evidentment,
no podia resseguir el preu del dòlar. Així, des de disciplines,
tarannàs i trajectòries ben diverses van començar a aparèixer
propostes que, d’una banda, volien servir de plataforma per als mateixos
creadors i que, de l’altra, apuntaven per primer cop cap a estructures
més sòlides, no tan permanentment espontànies. Aquell famós
i mític esperit cívic i de construcció de la socitetat
civil catalana diguem que va donar els seus fruits, a diferència del
que ha passat i passa a Madrid, per exemple.
Des de les cendres, doncs, emergien propostes gestionades pels mateixos creadors.
Una de les idess que segurament impulsaven aquestes propostes i que actualment
ha desaparegut era la que tota l’energia l’havia de generar la mateixa
proposta i que, per tant, el suport de les institucions no era una premissa
sinó una eventualitat. Coses dels temps de crisi. Segurament, aquesta
idea tornarà emergir quan els hereus dels patrons de la ciutat (Porcioles
i J.L.Núñez) estiguin immersos en l’especulació de
la novament nova Barcelona i facin ombra o fosca a les polítiques culturals.
Però tornant a l’escenari del 93, el que és important destacar
és que no parlem d’un moviment de gestió sinó
de creació i fins i tot d’audició: els creadors
es feien l’espai (en lloc de reclamar-lo) i els espectadors, l’altra
part menystinguda, també. Era una manera de demostrar que la unicitat
dels interessos culturals i socials fruit de la manipulació informativa
no era ni de bon tros acceptada: hi havia creadors que volien mostrar i hi havia
espectadors que volien escollir i veure.
Actualment, moltes d’aquestes propostes s’han consolidat fins a crear
un mapa cultural que té un representant per àrea, més o
menys. És a dir, la selecció natural per dir-ho així ha
fet que de cada àmbit sobrevisqui un festival com a punt de referència
a banda d’altres activitats esporàdiques disseminades. Alhora, aquests
festivals independents són els que al capdavall han creat la fisonomia
cultural de Barcelona, com a mínim la fisonomia exportable. Tot i que
les comparacions en aquest cas no són gaire recomanables, és interessant
veure el cas de Berlín, que ha descobert la cultura innovadora o independent
com a principal potencial per atraure el tursime. Des de la Love Parade fins
als teatres petits espargits per la ciutat han esdevingut un reclam per un turisme
que altrament existiria a nivells molt inferiors. Barcelona, així mateix,
hauria d’assumir el poder d’atracció, que ja actua, d’aquesta
cultura no oficial i dispersa. De fet, si Barcelona s’ha convertit en un
referent cultural del Sud d’Europa ha estat gràcies a propostes
com el Sónar, el Festival de Cinema Independent, les activitats de dansa
de La Porta, les de vídeo d’OVNI o la permanent activitat polipoètica.
Els grans teatres o els auditoris no han exercit cap mena d’interès
en l’espectador cultural europeu ni el poden exercir, ja que responen a
un model cultural homologable al de qualsevol ciutat europea.
Amb aquestes línies que ara escric és impossible de fer un repàs
a tots els punts d’interès en la cultura independent a Barcelona:
són molts i espargits i mutants. També són, malauradament,
de difícil accés, encara que pugui resultar una paradoxa si tenim
en compte el seu pes en el motor cultural de la ciutat. Segurament aquest encara
difícil accés prové de la impossibilitat de creixement
de molts dels festivals i cites, creixement que passa a hores d’ara per
un increment del suport institucional. Però aquesta és una inversió
que de moment no es fa notar: no hi és, vaja. És indiscutible
que molts d’aquests festivals independents s’han consolidat i han
estat totalment assumits des de les institucions, però encara queda camí
per fer envers la professionalització. La independència no fa
rerència a la precarietat (laboral, per començar, o d’imatge)
sinó als criteris de programació i de gestió, que s’allunyen
dels dels festivals creats des dels despatxos culturals. Diguem que no és
una qüestió d’estètica sinó d’ètica,
de mecanisme el que els diferencia.
Amb tot, crec personalment que moltes de les iniciatives que darrerament estan
naixent van bastant coixes pel que fa a l’ideari. La consolidació
de propostes que amb diversos noms tenen l’arrel en una experiència
underground i per tant de do it yourself, només a partir
de recursos propis, ha creat una falsa il·lusió als tramoistes
emergents: moltes d’aquestes propostes neixen amb una irrenunciable subvenció
sota el braç, cosa que al meu entendre els fa vulnerables. Alhora també
hi ha una tendència a organitzar activitats d’aparador, amb un posat
molt modern i de disseny i amb unes idees culturals minses o nul·les.
Generalment, tenen una gran repercussió a la premsa cultural (que en
general no té gens clars els criteris), facilitat per trobar espónsors
i fer calaix i, el que més em preocupa, una bona acollida per part de
les institucions. Són activitats, és clar, que no estan fetes
ni des de ni envers els creadors.
Finalment, m’agradaria apuntar que l’escena cultural independent no
només ha representat el motor cultural de la ciutat i, per tant, ha repercutit
positivament en la política cultural a la ciutat, sinó que ha
representat un estalvi incalculable de milions per als pressupostos de cultura
que sembla que ningú està disposat, d’una manera o altra,
a retornar o simplement a agrair. És evident que aquests festivals produïts
des de la independència tenen uns costos molt inferiors als que es produeixen
des de les mateixes institucions. Així mateix, no fa nosa constatar que
els festivals que han marcat una identitat cultural a la ciutat (vídeo,
dansa independent, cinema alternatiu, poesia experimental, interdisciplinarietats,
música electrònica…) no han estat mai organitzats des de
les institucions. I tota reacció a aquest fet ha estat enterrar milers
de milions en un pla vuitcentista de grans infraestructures que no pot competir
de cap de les maneres amb les d’altres capitals europees simplement per
qüestions de pressupost. Hi ha un deute no ja amb els gestors independents,
que potser no el reclamen, sinó amb els propis creadors de la ciutat.
Un deute que s’engreixa i que ningú té prou coratge per afrontar.
Eduard Escoffet
Barcelona, maig 2001. Aquesta és la segona versió, adequada,
d'un primer article rebutjat (>>>).
Havia estat una petició de Comunitat Cultura, i tampoc van publicar aquesta
segona versió. Inèdit, doncs.