--------------------------------------------------------- articles
LA POLÍTICA I ELS MOTORS CULTURALS
PRELIMINARS
Un bon dia em van demanar un article sobre alguna cosa així no se sap
ben bé com perifèries culturals, cultura independent. Vaig acceptar.
Lluny de donar una opinió merament personal, de dir obvietats o de fer
una senzilla descripció del territori, vaig optar per fer un buidat d’idees
que la gent que ens belluguem en l’agitació cultural intercanviem.
L’article potser no es mereixia cap englantina, però em sembla que
no tenia ombres: a cada causa, la seva conseqüència. Amb tot, la
meva argumentació no va acabar de quadrar amb el que ells volien. No
vaig acabar d’entendre el tema i m’havia desviat massa. Vaig refer
l’article: les mateixes idees, és clar, però orientat cap
a les seves peticions temàtiques. En definitiva, hi havia aspectes que
apareixien al primer article que inevitablement anaven a fer un tomb a una altra
banda.
Són les ganes de reaprofitament, i no ideològiques, les que em
fan presentar ara aquest article, aquí.
PERIFÈRIES CULTURALS O L'OMBRA DELS DESPROPÒSITS
"Mal m'es dels malvatz lauzar,
don mal dir poria,
e peitz dels valens blasmar,
mas hom no volria
en cort escoltar
ver dizen, si no mentia;
per que·n volgr'estar
si·l Rey me des altra via"
Cerverí de Girona"Amagueu-vos en la pols!"
Isaïes
És realtivament fàcil de parlar de perifèries amb perspectiva
històrica: l'atac a la disposició centre/perifèria pot
ser més ajustada. El fet que un autor no sigui reconegut en una època
poc interessa a l'hora de mirar-nos-ho al cap d'un temps. Així mateix,
és fàcil de copsar la tirania d'un centre quan imposa el seu cànon
a la producció passada. Diguem que aquesta disposició pren forma
sobretot en la mirada aliena: en l'altre del futur. Ara bé, aquesta anàlisi
pausada de la realitat cultural des de la dicotomia centre/perifèria
esdevé relliscosa quan coincideixen dos conceptes: present i ciutat.
A la ciutat sempre li és inherent una perifèria (social, cultural…)
i en el moment present s'associa perifèria a minoria.
Així, ens trobem que des de la institucions i des dels observatoris de
la vida cultural la perifèria és l'afegit, la minoria que dóna
color. En un territori cultural –la ciutat– hi conviuen les ofertes
majoritàries i les ofertes minoritàries, les més estrambòtiques.
És ben habitual a Barcelona pensar així, creure que la cultura
de consum i la cultura de creació són el mateix. Uns tenen el
públic i els altres són l'excepció que serveix per justificar
moltes coses. I més encara: que són dues línies que conviuen.
Com si l'escriptor que crea a la seva habitació ocupés el mateix
lloc que la impremta que imprimeix el seu llibre. Hi ha hagut molta tendència
a pensar que la perifèria cultural està formada per les propostes
arriscades, minoritàries: diguem-ne les propostes de creació.
Però això és un plantejament erroni, perquè no entren
dins els mateixos paràmetres la cultura de consum i la de creació.
És en la cultura de creació on hi pot haver perifèries:
perifèries estètiques, ideològiques.
Amb tot, hem aconseguit que en un present –aquest– i en una ciutat
–aquesta– es creïn unes perifèries no en tant que línies
paral·leles sinó en tant que punts d'estretor, diríem de
marginació. No parlem per tant d'una perifèria dins la creació
sinó d'una perifèria en la política. I així la política
cultural aplicada a la ciutat s'ha dedicat a injectar energies a punts molt
concrets, que tenen més a veure amb la cultura de consum, i ha creat
zones d'ombra. Aquestes són les perifèries del gran despatx d'encenalls
de la ciutat.
El gran fracàs de la política cultural d'aquest país i
d'aquesta ciutat en concret ha estat la voluntat de recrear un sistema vuitcentista
cultural com el francès basat en les grans infraestructures, en els taüts.
Però és absurd voler situar les nostres infraestructures al nivell
de les d'altres capitals europees, ja que els pressupostos ni s'acosten. A més
a més, els creadors, els veritables protagonistes de la cultura, poc
que s'interessen en els grans aparadors: estem parlant d'espais petits, disseminats,
multiformes, polièdrics. I aquí agafo paraules de Vicenç
Altaió: Si tots els diners gastats en grans infraestructures, que són
moltísssims, haguessin anat directament als creadors, tindríem
una ciutat culturalment pionera. Però això de voler-nos situar
a la mateixa alçada sense els mateixos recursos ha estat un dels grans
fracassos d'aquesta ciutat, compartit per totes les administracions, a l'alçada
d'algunes de les barrabassades urbanístiques i en consonància
amb el faraonisme encegador i tan preuat de les grans ocasions.
Actualment a Barcelona la perifèria –la zona d'ombra de la política–
és el creador, és l'espai de diàleg entre espectador i
creador. I en aquesta perifèria la inversió és mínima:
s'hi entretenen poc. Així com la ciència i la tecnologia necessiten
diners per a la investigació, la cultura també necessita el suport
per innovar: cada cop que algú obre una porta ho fa per a tothom. I els
resultats no es veuen a curt termini. És evident que sempre hi haurà,
amb condicions adverses o favorables, cultura d'innovació, però
també ho és que les administracions l'han de potenciar.
I en aquesta perifèria també hi són els festivals i les
plataformes independents: espais de diàleg oberts pels propis creadors.
Neixen de la necessitat, del neguit. I així s'han de sustentar. El govern
de la ciutat sembla favorable a donar-hi suport. És l'únic. Però
sense fermesa. La majoria de festivals i plataformes independents han de créixer,
s'han de consolidar, haurien de donar un nou pas, però la tebiesa dels
ajuts, la lleugera consideració del seu paper dins la ciutat fa que s'hagin
de quedar on són. D'això se'n diu enfonsar posant pedaços.
És la conseqüència de creure en allò que no veuen.
Si hi ha alguna possibilitat que Barcelona sigui alguna mena de referent cultural
només pot ser gràcies a la personalitat de la cultura independent,
de la creació que borbolla. I Barcelona, en part, està exercint
aquesta carta. Però passant pel damunt dels esforços desmesurats,
del voluntarisme i de la manca de professionalització de la gent que
crea plataformes, de la gent que crea. Crec que cap de les administracions que
actuen políticament damunt de Barcelona no té autoritat moral
ni per demanar que els siguin col·locats els seus emblemes –els
seus caps tallats– a la publicitat a canvi del seu ajut econòmic.
Del profit que en treuen no en parlen. En tot cas titllen d'afortunats els qui,
en les seves paraules, "txupen del bote".
Així doncs, ens trobem amb una ciutat que veritablement és innovadora
en les seves capes baixes, en els creadors disseminats per tot el seu territori,
però que s'ha d'enfrontar a unes polítiques culturals que pateixen
de ceguesa i que s'entesten en implantar un model cultural que aquí no
pot funcionar i que no té en compte els creadors i els col·lectius
que potencien la innovació cultural. I aquí no parlem de perifèria:
l'ombra ateny tot el motor cultural de la ciutat. El creador ha esdevingut a
Barcelona la perifèria –el barri oblidat–, l'últim lloc
on anar a petar.
Davant d'aquest error evident –només deficiències físiques
permeten evadir-lo–, a nosaltres, i m'hi afegeixo, ningú ens podrà
acusar de no haver-hi fet res. La responsabilitat no és nostra. En tot
cas, ens acusaran d'innocència, de ser massa entusiastes amb els nostres
projectes i amb el nostre compromís amb la cultura. I així la
força mor.
Eduard Escoffet
Barcelona, maig-juliol 2001. Publicat a Talp Club.
La segona versió de l'article demanat tampoc es va arribar a publicar
mai. >>>