--------------------------------------------------------- articles
MONSIEUR AUSIÀS MARCH C’EST MOI
Paul Celan escrivia –era el 1960- sobre el silenci de l’artista,
de l’artista fet mestre. La història, davant d’aquest art flamíger,
s’havia fet cendra. Celan titlla les cendres de memòria: la flor
feta cendra de Mallarmé i de Heidegger i les cendres de les guerres i
de l’or. El jueu –el poeta andrògin– treballa a contraquímia
i a contraquímia escrivia Ausiàs March. L’escriptura que
creix en paral·lel: ni en el vers ni és advers. Perquè,
així com el jueu fa via –i ho de fer– en l’alemany, March
obre una porta del mateix saló on hi ha Jordi de Sant Jordi, Andreu Febrer
i els ulls de les dames. Cerca, sota l’evocació de la dama, una
via de sortida, una, diguem-ne, salvació. Ni l’església ni
els ciutadans són el braç que cerca. Ni parlen les seves dames
del jove i del vell amant i de la seva potència, tot i que, essent llegit
a l’ancorada Barcelona (no el llegirà Germana de Foix ni Mencía
de Mendoza), és la seva llengua ben propera a la de la ciutat –satírica,
tetrasil·làbica– de València. Entre els fatras i el
cor de Cabestany hi ha l’home –fet poeta-, i darrere seu, la desfeta.
El braç que cerca és el d’un cos que ha d’aferrar l’argent
que creix damunt la terra i el d’un cos baldat per l’or que no pot
ostentar el luxe de la joventut i del futur somriure. La poesia que coneixem
de March fou escrita, a grans trets, entre els 25 i els 59 anys. I Jordi de
Sant Jordi, per exemple, la va escriure abans dels 25. La seva poesia adolescent,
el seu exordi trobadoresc ha quedat en algun pseudònim o en l’ombra
del paper extingit. I ens parla –passen els anys– des de la tardor.
I el cos paralític de March emmudeix i és quan hi ha fosca que
el poeta pot escriure cercant el tu. La deu oïda i la veu aurada no hi
prenen joc: de la lluita de costats, del trasvassament, March via cap al desbordament,
cap al diàleg. (És quan Celan calla que s’esdevé la
realitat assequible.) March ateny la força del conflicte interior i són
les seves imatges corprenedores: però March va cap al silenci, és
el poeta de l’emmudiment del XV. El primer moviment cap silenci el fa quan
es retira a les seves possessions, amb els seus afers –lluny de la fressa
de la cort– i quan parla a la seva germana Peirona –i ella no el sent
. El segon moviment el fa en deixar la llengua dels trobadors i les seves paraules.
Al poema XIX afirma, en la timidesa, ser un "amador mut", millor que
els agosarats, milllor, per exemple, que els qui juguen. Entra en el joc de
l’amor, però no és de l’amor del que parla. Són
les seves paraules les de la literatura doctrinal. I els seus símils
–el malalt, el condemnat, l’ermità…– són a
les seves lectures i són en la seva realitat. Escriu en el conflicte,
escriu a contracòs des d’un "jo" –no un "eu"–
que apareix tant com cap altra paraula i que necessita 13 versos per dir que
està enamorat (II). "Oïu, oïu" (XIX) … "La
gran dolor que llengua no pot dir" (CXVI).
March és doncs un cos paralític –en la realitat, en el poema
CV– i un cos emmudit que busca un nou gir en la poesia, més agosarat
que el dels seus contemporanis, els qui defugen Tolosa i miren als clàssics
de l’altra banda dels Pirineus. Un gir, és cert, més proper
a la prosa –l’escrita i la dels afers– i alhora lluny de la ciutat
i de la religió: no és el seu un model ciutadà: ni és
misògin ni duu els braços oberts, atansats. Si les tres grans
novel·les del XV miren, dins l’heterodòxia, cap a Orient,
té la poesia de March una mirada cap al recer –intent frustrat–
de la cort. I és per això que són els seus opòsits
els mateixos que els de Sant Jordi, que el seu Amor llança sagetes –tres–
com el de Gilabert de Próixita i el de Guiraut de Calanson, que demana
la mort com Andreu Febrer –"Mort, vine tost, feneix ma aspra ventura"–.
I hi afegeix la saviesa i la versemblança des d’un jo que s’anomena
Ausiàs March. Una saviesa, un saber que, tot amb tot, trontolla: "en
mi no basta la ciència" (XIX: 38) i "aquells mals qui·m
giten de saber" (I: 27). Qui sap si la versemblança, qui sap si
desmesura del seu jo requereixen aquest dubte.
I un cop en el silenci cerca March el tu. Ultrapassa el trasvassament –de
costat a costat– i fins la complicitat –d’aquells qui busquen
l’or que els distingeixi. Busca un diàleg, encara que sigui per
trobar algú que el planyi, algú que el defensi: "si l’amant
veeu dins la fornal,/ no serà plant, e molt menys defensat". Luiza
Neto hi diu a més: "Sendo com o seu ouro, aurífero,/ o corpo
é insurrecto. / Consome-se, combustível,/ no sexo, boca e recto".
El seu edifici, no obstant això, s’ensorra, perquè no hi
ha cap dona –cap model de dona– que al segle XV el pugui correspondre.
La seva veu és un escrit orat que només es veu –i és
crit–: l’or i l’oralitat no sotmeten un jo –un cos- i March
asseu el lector en la seva pròpia cadira. Els seus versos eixuts i el
seu eixut quefer: "l’or sobre paper se posa/ segons serà la
bona o mala sisa". La quarta persona del singular truca a la porta –no
s’abilla– i és la seva cançó, amb una corona
com les que donà Petrarca (a Dante, a ell en llatí, a Boccaccio),
amb la reconciliació. I li diran a Celan que parla en alemany: en el
silenci del mestre, March parla de l’amor. Els fan emmudir, sense el tu,
quan els atorguen l’anècdota –l’alemany, l’evocació
de l’amor– que March i Celan defugen.
Els lectors de March no els volen, els hijodalgos, però el corrupte
llibertari de Metge i els quilos de Germana són anècdotes. Mencía
mira Erasme. I al final March només pot ser el pròleg d’un
immaculat espill. O bé d’un incomprès comprès per
Boscà. La nostra cort serà desconfiada, doncs, o no serà,
i el 1700 farà l’últim esglai. March esdevé la veu
d’un amor abrupte, sí, i no obstant això, en darrer terme
assoleix un dels objectius: envaeix des de la fosca i des de la tardor. March
toca i trastoca el lector, trastorna, tensa i torna al lector, que no el veu,
que no el sent. Parla a "Plena de seny". I el lector diu –i Flaubert
assenteix–: "Monsieur Ausiàs March c’est moi!" .
Eduard Escoffet
Barcelona, desembre 2000. Inèdit.