--------------------------------------------------------- articles
EXTRAVIAMENTS
Luiza Neto Jorge, Destrets d'indret (Una lectura de poemes per Arnau Pons)
Pagès editors. Lleida, 1999.
En el seu refugi de la carretera de les Aigües -quatre parets de construcció
barata, humil- Arnau Pons ha anat bastint la seva veu: una mena de dissidència.
I en la seva veu hi ha Kafka, Masndelstamm, Tsvetàieva, Celan, i de tant
en tan em descobreix -alguns dies, comptats, quan hi vaig a dinar- algun llibre,
uns versos dispersos en llengües estrangeres. En els últims mesos
ha estat preparant les seves versions -la seva lectura- dels poemes de Luiza
Neto Jorge. Pagès editors n'acaba d'editar, sota el títol de "Destrets
d'indret", una antologia: 200 pàgines i una veu -dues veus- que
ressona.
Luiza Neto és la imatge imperfecta, però també la imatge
perfecta per explicar el mecanisme del poeta, d'una mena de poeta. Patia des
de la infància atròfia toràcica, que la va anar encorbant
i aquesta encorbatura la va acabar asfixiant: va morir el 1989 i comptava 49
anys. La imatge imperfecta que només pot generar -perfecte mecanisme-
una veu personal, entre l'angoixa -l'ofec- i la senzillesa -el joc, el neguit
del llenguatge com diu Arnau Pons-. "Destrets d'indret", però,
no és pas un testament (literari, vital). Em fa l'efecte que és
un llibre que s'explica a cau d'orella, i no gaire més: una veu rasa,
desbridada amb totes les imperfeccions. Perquè, si Luiza Neto resulta
una imatge ambivalent força adequada -imperfecció/perfecció-
per explicar el quefer poètic, són també els seus versos
un reflex d'aquesta tensió: el seu és un ritme vital, no de taula
de multiplicar; les seves paraules llisquen, no s'aferren pas a la gramàtica;
la seva veu, estantissa, estrafeta, no és des dels pedestals des d'on
ressona. I d'aquí tornem al principi.
I el principi són les paraules d'Arnau Pons, que defuig d'explicar allò
que és evident i que fa un itenerari personalíssim per la poesia
de Luiza Neto. Segurament aquest pròleg forma part també d'un
llibre de l'Arnau. Unes reflexions, això sí, que casen com el
trau i el botó amb la resta del llibre: la traducció, el ritme,
el poeta. Repassa els punts que inevitablement l'uneixen amb la poeta portugesa,
perquè ella va traduir moltíssim i era ella qui escollia què
(Paul Eluard, Boris Vian, Nerval, Pasolini, Artaud, Apollinaire, Lorca, Jean
Genet, Lope de Vega, Queneau...); perquè la seva poesia no hi entén,
d'esquemes i cotilles; perquè Luiza Neto forma part d'aquells poetes
suggerents, amb força pròpia, que se situen a la perifèria.
I Arnau Pons ataca contra el ritme de taula de multiplicar, contra el poeta
artista que col.lecciona les cites literàries com si fossin trofeus,
contra la traducció sense moviment o que vol ser transparent, contra
el jo que no vol anar cap al tu... En definitiva, una presa de posició
que va cap al lector: la literatura que defuig el crit, que defuig els caps
tallats. I contra les antologies: el trofeu dels qui jutgen.
Arnau Pons treu Meschonnic i la seva "Critique du Rythme": "En
parlar del ritme, és de vosaltres que parlo, sou vosaltres que parleu,
els problemes del ritme són els vostres". El ritme fruit de l'experiència
i Luiza Neto que toca i trastoca amb desimboltura el ritme. És en poemes
com Salm, Refranys o La porta aporta on Luiza deixa anar les paraules amb un
ritme àcrata, amb uns jocs innocents que no són els del malabarista.
Són uns poemes irregulars, de formes gens canòniques, que sonen
en la seva senzillesa amb una gran vitalitat.
I la dona, i la mare, i la germana, i la traductora, i l'ofec: Luiza Neto teixeix
en la seva poesia un itinerari vital a la recerca d'una sexualitat esbiaixada,
com ho són totes, d'una terra que és una casa. Poemes com El cos
insurrecte obren les portes a una suggestió oposada a l'evidència
en la sexualitat. De fet, Luiza Neto fa referències constants a la sexualitat
-el contacte i l'interior- que esdevenen referències constants de la
recerca del jo, i és aquí on Arnau Pons diu que el poeta, més
que ser androgin, és jueu (en paraules d'Tsvetàieva). En qualsevol
cas, som davant d'un extraviament que es construeix en un diàleg constant,
interior. I aquest jo habita una ciutat, una casa que també se cerca:
"Sé què és el carrer -diu la casa/ Què és
no tenir lloc on quedar-se/ de nit". El discurs de Luiza es troba del tot
dispers. La seva és una escriptura que giragonsa a totes hores, que mai
se sap si es fa o es desfà: una poesia d'alta velocitat i de nervis exposats.
Luiza Neto dóna la volta a qui juga a donar la volta: ambigüitat
precisa, equívoc no lúdic, una ruptura trencada per evitar que
la mateixa ruptura esdevingui pauta-norma.
La propera vegada que faci cap al refugi de la carretera de les Aigües,
hi aniré amb el volum de Pagès i li ensenyaré a l'Arnau
totes les anotacions a llapis fetes damunt dels poemes de Luiza i que no he
sabut encara versar en paper. I ens farem preguntes i ens farem respostes. Ni
tan sols veig necessari d'exposar dades biogràfiques, perquè les
dades biogràfiques -dates, estudis, llibres, feines- no són res
més que un afegitó que a Luiza Neto no li cal, malgrat que entre
nosaltres sigui una quasi desconeguda. Resulta meravellós de perdre's
en aquesta lectura de poemes deslliurat d'obligacions historiogràfiques,
de la necessitat que Luiza esdevingui un "cap tallat". I Luiza diu:
la meva ombra és el rastre d'una alarma.
Eduard Escoffet
Roma-Barcelona, abril 2000. Publicat a l'AVUI. Format .pdf >>>