--------------------------------------------------------- articles
Germana de Foix i Mencía de Mendoza a la València del Renaixement
Dins la història de la literatura, la producció femenina se
situa ben sovint dins la producció no escoltada. I només en unes
determinades circumstàncies pot emergir. De fet, aquesta determinació
circumstancial és un dels trets que afecta tota la producció perifèrica
i que, per tant, la identifica. Davant d’aquest ostracisme a què
està sotmesa la producció literària femenina, els personatges
femenins dins els mecanisme literaris tenen més oportunitats de sobresortir:
editores, mecenes, muses, protectores… Fins a la incomprensible sobreposició
d’un valor per damunt de l’altre. Així passa amb Gertrude Stein.
Però no sempre el personatge amaga una obra no escoltada. O si filem
més prim, podríem dir que algunes dones desisteixen de fer-se
escoltar i vehiculen el seu discurs des del propi mecanisme de la literatura.
Dins la història de la literatura catalana trobem dues dones que, tot
i que no van escriure mai ni una ratlla de literatura, van marcar una forta
empremta en el panorama literari i cultural coetani: Germana de Foix (1488-1537)
i Mencía de Mendoza (1508-1554), dos tarannàs ben diferents (Germana
de Foix més propera a la frivolitat i Mencía en contacte directe
amb l’Humanisme). Potser no van atrevir-se a escriure o potser no s’ho
van plantejar, però en qualsevol cas es tracta de les dues dones que
més van sobresortir a la cort de València del SXVI i que van ajudar
substancialment a mantenir la literatura catalana a un nivell de vitalitat més
que acceptable (no obstant l’ús del castellà). És
important, alhora, el fet que van ser justament dones les qui van mantenir un
model literari teixit al voltant de la cort, enfrontat a un altre model literari
(ciutadà, ben present a València) en una lluita social i cultural
que en literatura s’evidenciava, entre d’altres, amb el paper de la
dona (la dona com a centre o la dona submisa).
Després de la mort d’Isabel la Catòlica, el 1504, Ferran
es casa en segones núpcies amb Germana de Foix, provinent de la casa
reial francesa. I després de la mort de Ferran el Catòlic, Germana
de Foix pren per marit el marquès de Brandenburg (enllaç que només
dura dos anys, del 1523 al 1525) i més tard Ferran d’Aragó,
duc de Calàbria (1526). El 1537 mor Germana de Foix i el 1541 Ferran
es casa de nou amb Mencía de Mendoza, marquesa del Cenete. Tot aquest
garbuix matrimonial (i polític) és el que provoca que dues dones
com Germana de Foix i Mencía de Mendoza, les dues d’una indiscutible
obessitat, coincideixin a la cort dels ducs de Calàbria de la València
renaixentista.
Segurament és la cort de Germana de Foix la que ha romàs millor
en la memòria literària, degut a la seva exuberància. Germana
de Foix, amb raonables aspiracions reials, va fornir una cort al voltant de
la frivolitat i de la sumptuositat. La capella musical de la cort dels ducs
de Calàbria fou una de les més luxoses de la seva època
(una època, cal dir, de crisi). I entre els cortesans de Germana de Foix
en destaquen dos: Joan Ferrandis d’Herèdia i Lluís del Milà,
els quals van reflectir l’ambient de la cort en sengles llibres La vesita
(1524) i El cortesà (1561). Es tracta de dues obres en general
menystingudes en la història de la literatura catalana, segurament per
qüestions lingüístiques absurdes.
La vesita reflecteix un costum, el negre visitar, molt de moda en la
València de llavors i que implicava una gran dosi d’hipocresia social
i de formes exageradament elegants. En paraules de Josep Solervicens: "una
intel·ligent peça dramàtica que, a través de la
pirotècnia verbal, recrea ambients i situacions aristocràtics,
farcits de matisos i de sobreentesos". L’obra va ser feta a mida,
és a dir, per ser representada davant d’un públic aristocràtic
(es representà davant de Germana de Foix i el marquès de Brandenburg
i de Mencía de Mendoza i Ferran d’Aragó més tard),
un públic coneixedor de la situació i que, al capdavall, era capaç
de riure’s de si mateix. I com assenyalà Joaquim Molas, l’acció
no és l’eix fonamental: l’obra vol escenificar un conjunt de
convencionalismes inherents a tota reunió de societat. Diguem que busca
més la complicitat que no pas la narració. I això vol dir
que no hi ha cap intenció de criticar o d’atacar, ans al contrari.
El públic, d’una manera distesa, s’hi sent reflectit i en defensa
els valors com a diferenciadors. I fins i tot hi ha una voluntat d’afirmació
política enfront de la puixant Castella. L’obra destaca, a més,
per la seva minuciositat a l’hora de reflectir l’entorn cortesà,
per la seva agilitat i per la seva fina ironia, que encén però
no fereix.
L’època de Mencía de Mendoza es distancia en bona mesura
d’aquest tarannà frívol i jocós. La seva és
una cort bastida al voltant de l’Humanisme i del refinament. Fou deixebla
de Joan Lluís Vives i Juan Maldonado i fins i tot va intentar concertar
una trobada amb Erasme de Rotterdam. La seva biblioteca (estudiada recentment
per Josep Solervicens) és ben indicativa dels seus interessos. Quasi
un miler de llibres forneixen la seva biblioteca, que en vida de Mencía
va ser punt de referència de la societat més culta de València
i en concret per alguns professors de la Universitat de València. No
hi ha cap dubte de la seva solidesa i coherència: la tria va més
enllà de les novetats sorolloses i les modes i la quantitat és
indiscutiblement excepcional. Ens trobem doncs davant d’una figura aristocràtica
de primer ordre que encarna un esperit purament renaixentista i que ateny sense
mancances tots els focus d’innovació cultural.
El 1561 fou impresa l’obra de Lluís del Milà El cortesà
(escrita en castellà amb fragments en valencià). Tot i la data
d’impressió (amb posterioritat a la mort de Germana i Mencía),
és possible creure que l’obra va ser escrita o si més no
iniciada durant l’estada de Lluís del Milà a la cort de Germana
de Foix, per les referències directes que fa de Germana i per l’interès
que podia tenir confrontar l’obra amb el públic, els seus propis
personatges. I el títol porta equívocs: l’obra poc té
a veure amb l’homònima de Castiglione. És, un altre cop,
un retrat desenfadat, pres amb poca distància, dels convencionalismes
cortesans o, dit d’una altra manera, un divertimento entre amics. No dóna
pautes de comportament, sinó que reafirma uns valors que, tot i que esdevenen
incoherents, serveixen per lligar i diferenciar un grup.
Així doncs, la València del S XVI ofereix un panorama que, no
obstant el poc interès que ha suscitat, se’ns ofereix com un dels
més rics de la literatura catalana moderna. Tot i perdre la cort reial
el pes polític, dues dones van saber donar-hi llum i esplendor, sense
tenir en compte les dificultats, que de fet acabaran desfent el miratge després
de la mort de Mencía. I en aquest entreacte, dues obres innovadores en
el panorama literari català que descobreixen els vicis de l’aristocràcia,
no per fer-la trontollar sinó per refermar-la.
Eduard Escoffet
Barcelona, octubre 2000. Publicat a l'AVUI.