--------------------------------------------------------- articles
Öyvind Fahlström i una cartografia traduïble
Deambulant per les sales de la primera planta del MACBA no és difícil
tenir, aquests dies, una sensació estranya, contradictòriament
insatisfactòria segons com. Són aquestes les sales que acullen
una exposició ineludible: una retrospectiva d’Öyvind Fählström,
un gran esforç mai fet abans que s’allargassa per l’obra del
poeta i artista, suec i apàtrida, Öyvind Fahlström (São
Paulo, Brasil, 1928- Estocolm, Suècia, 1976). La sensació estranya
prové del fet que no és fàcil, em fa l’efecte, atènyer
la força originària del treball de Fahlström a primer cop
d’ull. Perquè estem davant d’un creador polimorf, mòbil
i amb fluxos oposats, un creador que només de manera aparent beu de l’estètica
dels seixanta. Sense aturar-s’hi gaire, l’etiqueten com a artista
pre-pop, l’encasellen dins l’art de compromís o bé passen
pàgina. I de fet, un dels problemes principals és que es tracta
d’un poeta i un artista amb els límits poc clars. I els crítics
d’art no ho acaben d’entendre, i els crítics literaris s’estiren
els cabells. A aquestes alçades, paradoxalment, encara no s’han
quedat calbs.
Fahlström és un figura ben important per a la poesia. I desconeguda
i només en determinades variables comprensible; i també perifèric.
Va ser el primer qui va parlar de "poesia concreta", una mica abans
que ho fes, el 1956, la tríada brasilera de "Noigandres" (Augusto
de Campos, Décio Pignatari, Haroldo de Campos). Fahlström va publicar
el 1954 a la revista "Odysée" el seu manifest de la poesia
concreta i anys més tard acceptava que, tot i que s’havia sentit
sol en publicar aquestes idees, no s’havia equivocat i que realment en
aquells anys havia sorgit un moviment creatiu radical. I així era: poetes
alemanys i austríacs com Eugen Gomringer, Gerard Rühm, Hans Carl
Artmann i Konrad Bayer iniciaven a mitjan anys 50 una actitud radical en la
poesia. I paral·lelament els poetes brasilers lideraven, sense cap contacte
amb Fahlström i el seu manifest, el moviment de la poesia concreta. I hi
havia encara el lletrisme. La primera coincidència, entre els brasilers
i Fahlström, és òbvia: Fahlström també va néixer
al Brasil. Però Fahlström va abandonar el Brasil de ben petit i
diguem que en aquest sentit és un fet purament anecdòtic. Més
enllà d’això: estan lligats a reivindicacions ideològiques
(cosa que els allunya d’altres moviments coetanis) i tant el Brasil com
el món de Fahlström participaven d’una polifonia cultural.
En el cas del Brasil, la situació política i social havia afavorit
un clima multicultural d’intercanvi continu. En el cas de Fahlström,
havia estat ell qui havia circulat per Brasil, Suècia, Itàlia,
França i Nova York i qui havia patit la tensió de les veus que
aquest peregrintage li oferí. Al final, Falström parlava 5 llengües
amb correcció i, tot i això, va optar per deconstruir el llenguatge,
per materialitzar-lo: per dotar-lo de major potencialitat. D’altra banda,
la construcció ideal de Brasília no és pas gaire lluny
de la construcció de mons que proposa Fahlström en els mapes. I
l’adopció del còmic i de la imatgeria popular dels anuncis
és més a prop del "beba coca cola" de Pignatari que
dels mausoleus warholians.
Fahlström va recollir tots els aires que en la pràctica poètica
corrien en els anys 50, però sense esdevenir-ne abanderat. Segurament,
el fet de ser molt reservat i la seva inclinació cap a les arts plàstiques
van fer que resultés un personatge molt més ampli, creativament
parlant. A més, el que al meu entendre són els dos eixos de l’obra
de Fahlström, l’òpera i l’acumulació, no sintonitzaven
gaire amb l’estètica de les avantguardes poètiques de postguerra.
Ell va fundar la poesia concreta i van ser altres els qui la van posar en escena.
El seu és un treball veritablement multiforme que, des de principis dels
50 fins als últims dies i així com les seves circumstàncies
vitals, va estar en constant transformació. De la poesia a l’òpera
hi ha les imatges retallades i els alfabets dibuixats i el "happenings"
i els marges. A "The Little General (Pinball Machine)" els cossos
baldats s’enfronten i es mouen; l’artista els deixa damunt l’aigua
perquè surin. És així: una de les seves constants és
el joc, el joc on l’artista pot escenificar el món, el joc on les
fronteres i les regles les podem modificar (el doble joc de la llibertat de
l’arbitrarietat). L’artista retalla els vestits dels personatges de
còmic: és un home. I és en aquest sentit que els seus quadres
mòbils apareixen no només com un qüestionament de l’obra
d’art, sinó també –i això és el més
important- com una manera de posar damunt la taula una cartografia que l’espectador
pot abillar com vulgui. Més endavant, durant els anys 60, sobreposarà
a les imatges del còmic i de la cultura de masses les dades estadístiques:
apreixen els mapes plens de dades en què, tot i que ja no són
mòbils, reordena els territoris. I l’espectador, que sap traduir,
tradueix l’imaginari poètic de Fahlström que com la terra s’eixampla
i s’escurça. Es tracta d’uns mapes que s’estenen entre
els mapes (ideogràfics) medievals i les metròpolis (massificades)
del present. La imatge que cal llegir -que cal traduir- i que no es deixa veure.
Tot i que l’exposició fa atenció bàsicament a l’obra
plàstica, la veritat és que Fahlström va insistir molt en
el llenguatge poètic. Assenyalava Artaud i Gertrude Stein en el centre
del llenguatge contemporani, feia incursions en la literatura medieval i feia
l’incís en el ritme musical (John Cage, Pierre Schaeffer). I unes
arrels en Duchamp, Schwitters i el surrealisme. Va treballar en el grup d’experimentadors
suec Fylkingen i va fer traduccions d’Artaud juntament amb el seu amic
Ilmar Laaban, un dels pioners de l’experimentació sonora en la poesia
a Suècia, un dels qui va iniciar allò que anomenaven "text-sound".
Una de les obres al meu entendre més interessants de la mostra és
"The Planetarium": la lletra que és en tant que cos i en tant
que transmuta. I l’escriptura de Fahlström gira i regira el cos, el
so. Xavier Canals, amb qui crec que té afinitats estètiques, diu
que Fahlström va crear el "poema pop". No hi acabo d’estar
d’acord, però el cert és que peces com "Masses"
i "Meatball curtain (for R. Crumb)" són, des del punt de vista
poètic, obres que teixeixen un camí estètic propi.
Encara que l’exposició clourà d’aquí a pocs dies
(el 8 de gener), la veritat és que en aquest cas el catàleg en
serà un testimoni imprescindible. L’atenció de què
és objecte a Suècia, amb edicions molt acurades de tota la seva
obra (escrita, sonora, visual), poc té a veure amb la que li fem fora.
I és per això que el text Jean-François Chevrier del catàleg
són dues portes obertes que ens descobriran el món d’un poeta
clau, i alhora solitari, en el camí de l’experimentació poètica
que arriba fins als nostres dies. Perquè ell va assumir la sintaxi del
llenguatge visual quotidià, perquè ell va integrar, com en la
polipoesia, la dimensió polièdrica de la poesia, des del món
de l’òpera en el seu cas. I no ens equivoquéssim: no volia
fer propaganda ni alleugerir l’obra d’art: la poesia com a anunciats
que es repeteixen i s’acumulen i que trobem damunt la taula, espargits:
com les fotos, com els diaris.
Eduard Escoffet
Barcelona, desembre 2000. Publicat a l'AVUI.