--------------------------------------------------------- articles
Edicions, accions i estratègies
Estratègies. Fancesc Vidal.
Centre d’Art Santa Mònica, Barcelona, octubre 2001 - gener 2002.
Edició exhaurida.
MACBA, Barcelona, octubre 2001 - gener 2002.
Fa un munt d’anys que hi ha gent que treballa en xarxa. No són
justament els qui tenen més recursos: fa estona que la dinàmica
de la xarxa serveix perquè grupuscles, sectes secretes i visionaris puguin
difondre i multiplicar el seu discurs. I no només com a altaveu: alhora
la xarxa l’amplia. Serveix tot plegat per a la crítica, per als
moviments, per a la creació microscòpica i per a l’agitació
i l’organització d’esdeveniments diversos. A tot estirar hi
trobaríem dues lleis: mínima infrastructura i "secreta"
no implica "tancada", sinó al contrari.
I mentre les novetats de la xarxa d’ara ens fan oblidar que abans ja existia
una xarxa que s’endinsava en tallers i cases d’arreu, hem pogut veure
dues exposicions que fan un repàs a aquestes estratègies que amb
un segell o bé un viatge de tren ja funcionaven. Més enllà
de contradiccions, la primera l’ha acollit el Centre d’Art Santa Mònica
i la segona, el MACBA. Els protagonistes: Francesc Vidal, per una banda, i l’Archive
for Small Press and Comunication, per l’altra, i evidentment tots els
elements que hi han ajudat, que n’han estat còmplices: innombrables.
A l’espai Annex del Centre d’Art Santa Mònica, a dalt de tot,
hi ha trobat, qui ha tingut la curiositat d’entrar-hi, coses com una postal
que diu "Boicot cultural a la Generalitat!" o una altra que diu "Ultralocalisme,
terrorisme cultural, art fora del ghetto". Es tracta de dues de les 33
postals que el col·lectiu Fills Putatius de Miró va editar entre
el 93 i el 94. Darrere de tot això hi havia l’activista reusenc
Francesc Vidal, que des dels 80 ha estat agitant el món de l’art
contemporani: ultralocalisme de la contestació de portes enfora. Dos
dels seus fills més destacats, que a hores d’ara ja s’han convertit
en un model i un referent, són les postals dels Fills Putatius de Miró,
amb clatellades i rimes agres memorables contra Josep Miquel Garcia, Giralt-Miracle
i els Consellers de Cultura de la Generalitat, i les revistes Fenici, que amb
el seu gran format han forçat, a tots aquells que volien saber i descobrir,
a guardar un prestatge enorme només per encabir-les.
Però no només hi ha això: en el petit espai de Santa Mònica
hi ha hagut lloc per a totes les edicions responsabilitat de Vidal: revistes,
postals, samarretes, xapes, edicions sonores… Totes tenen un denominador
comú: servir de plataforma per a la creació més rabent
i un disseny fora dels convencionalismes. És a dir, un compromís
amb els creadors, un compromís que tot sovint -millor dit: sempre- l’ha
dut a defensar els petits espais de creació que, amb la mala mà
de les institucions culturals, cada vegada han tingut menys recursos. Un únic
discurs amb suports intercanviables. Ara com ara, du el nom de Talp Club i té
forma de programació i de revistes esporàdiques.
Abans de sortir de Santa Mònica, potser us heu fixat en una postal. La
postal diu: "MACB[A], milers de milions per subvencionar el ridícul.
Els espais petits? Tots Tancats". I tot seguit enfilàveu La Rambla
i arribàveu al MACBA, que acollia l’exposició Edició
Exhaurida, una mostra representativa de l’Archive for Small Press and
Comunication, fundat a Antwerp (Bèlgica) per Guy Schraenen. Ens trobem
davant d’un tresor: postals, cartells, edicions sonores, diaris d’artista,
múltiples i reproduïbles que mostren els batecs més incorregibles
de l’art contemporani des dels anys seixanta fins als vuitanta. A més,
aquesta exposició itinerant ha dedicat un espai, en la seva parada a
Barcelona, a objectes artístics impresos a Espanya. I a banda, un espai
de documentació amb la possibilitat de consultar llibres, de fotocopiar-los
i de sentir algunes de les edicions sonores exposades. Un luxe: els noms no
són d’or ni ha autors destacables: l’espectador ha de transitar
i tot és reproduïble. És clar que hi ha noms rellevants,
però el sentit de l’exposició és el de fer un recorregut
pel que sembla no tenir ordre: una xarxa. Per això, més enllà
de capítol genèrics, l’exposició s’articula com
un amuntegament d’objectes diversos amb un numeret a sota, la qual cosa
permet reconèixer amb les guies de l’exposició què
és què. Fins i tot el catàleg respon a aquest amuntegament.
Sens dubte es tracta d’un capítol fonamental en la història
de l’art contemporani, aquella xarxa que, com dèiem, va fer circular
arreu del globus uns missatges artístics que defugien els cercles habituals:
mail art, performance, poesia visual i concreta, art sonor, art conceptual…
Uns missatges sustentats en la paradoxa: màxima circulació i mínima
perdurabilitat o, si més no, sense aparent control del col·leccionista.
Des de les edicions Fluxus a la revista poètica OU capitanejada
per Henri Chopin tot passant per una postal d’Antonio Caro, totes i cadascuna
d’aquestes edicions van ajudar a difondre noves pràctiques i a trencar
defintivament les fronteres entre l’art i les xarxes humanes. Com sempre,
resulta estimulant de passejar entre obres susbversives sota l’atent mirada
dels guardes de seguretat del Museu.
Pel que fa a la part espanyola, hi destaquen les edicions de ZAJ i les de Neon
de Suro, a banda d’edicions com les Metaphora (tant la revista com
les edcions de llibres de Fernando Millán i Felipe Boso), les de Sarmiento,
les del grup Texto Poético (un membre del qual era Bartomeu Ferrando)
i la del llibre de Carles Mor i Eugènia Balcells Anar i tornar.
Resulta soprenent saber que algunes d’aquestes edicions encara es troben
en alguna llibreria a quatre rals o bé emmagatzemades en l’estudi
o en la calaixera de l’editor. I també que encara ara rareses com
aquestes es van dispersant sense que tinguem la certesa que d’aquí
a uns anys algú les haurà recollit.
I en ben poca estona, visitades les dues exposicions, l’encuriosit espectador
ha conegut allò que ningú li havia explicat ni ensenyat, qui sap
si per menyspreu o per ignorància. O millor pensar que totes aquests
estratègies, subterrànies i obertes alhora, són inexplicables:
contenen les forces motrius de l’art, però són un qüestionament,
un trencament o simplement una dispersió incontrolable. No és
important qui ho signa, sinó la seva circulació. De vegades són
un coltell, de vegades una complicitat. Noms a l’ombra i missatges a la
bústia: i qui sap ara quines són les estratègies?
Eduard Escoffet
Barcelona, gener 2002. Inèdit.