--------------------------------------------------------- articles
Crear alçada la veu
No esperar i esperar que les coses passin. I encara menys quan les coses no
passen. O passen d'altres maneres. En una ciutat com Barcelona, en què
els poetes abundaven i abunden i les instituciones no hi feien gaire atenció,
l'espera podia haver estat agonitzant. Fet i fet, el millor era fer via i no
mirar gaire a banda i banda. I mirat a hores d'ara, les situacions s'han capgirat.
Però anem a pams.
Catalunya ha estat terra de poetes. Hi ha fins i tot un aire sagrat quan parlem
dels poetes i de la poesia. Les coses són així. I més ençà,
Barcelona des de finals dels setanta s'havia convertit en un espontani aparador
de poetes sense escola que aprofitaven qualsevol racó per recitar. Aquesta
és una història encara mai no feta, però que encara batega
pels carrers: i ateneus i bars i places. Alguns grups, els "o així"
em vénen al cap, han restat més en la memòria, d'altres
menys i alguns gens ni mica, perquè no van ser grups: unes veus per aquí,
unes veus per allà. També a finals dels vuitanta va començar
a ressonar la paraula polipoesia en els ambients poètics més
desacomplexats i tenim així un grup que, sota aquesta etiqueta o d'altres
de més velles, feien una poesia destinada al contacte amb el públic
i de caire més experimental. A tot això cal sumar-hi, és
clar, personatges que caminaven des de feia més temps o per viaranys
propis, com en Carles Hac Mor o en Vicenç Altaió. En aquest ambient
una mica tumultuós i poc delimitat, i ja era el 96, em vaig trobar. Hi
havia un batec poètic ple de noms que ometo que alçava la veu
i que anava a cercar el públic on fos i com fos. No sé si parlar
d'innovació; poc que m'amoïna. Es tractava tan sols d'una manera
de fer poc encarcarada i ben diversa: des de les revisitacions trobadoresques
fins a les poètiques més agosarades.
Era doncs evident que hi havia uns fenòmens poètics subterranis
que funcionaven. I això malgrat que les institucions i els cercles literaris
per dir-ho així dominants hi feien el buit. I jo em trobava en un època
de cert relaxament, de minva d'activitat, després d'haver portat una
revista durant 3 anys i d'haver muntat alguna cosa més (se'm fa difícil
de recordar). Però els períodes d'inactivitat són perillosos.
Seguint la tònica de no plorar perquè no hi ha plataformes sinó
de muntar-les directament, vaig decidir que potser seria hora d'intentar donar
una mena d'ordenació a tot aquell fenomen oral i de crear una programació
estable que servís de referent per al públic (que mai no sabia
on anar) i que permetés anar coneixent de mica en mica les diverses vessants
de la poesia recitada. Això era Viatge a la Polinèsia.
Una cosa que, no sé per què, havia de morir, havent nascut el
gener del 97, el gener del 2000. I el que no recordo de cap de les maneres és
d'on va sortir el nom. Més enllà de les definicions que vaig anar
improvisant durant tres anys, hi ha gent que ho lliga a un article de Carles
Hac Mor, hi ha gent que ho lliga a una revista que havien realitzat uns anys
abans Xavier Theros, Rafael Metlikovec i altra gent i hi ha qui ho lliga a un
llibre de Sagarra. Hi ha qui no lliga enlloc, com jo.
No em toca parlar ara del diversos viatges. En resum: van ser 25 volums (alguna
cosa així com agrupaments temàtics), 41 recitals, uns 150 poetes
i més de 3.000 persones de públic en total. En un primer moment,
la majoria pensaven que no tindríem poetes per programar durant tres
anys. I al final, encara tenia remordiment per no haver convidat aquest o aquell
altre poeta. Espero que em sabran perdonar. A més a més, em fa
l'efecte que, en general, va ser una programació bastant oberta que,
això sí, va voler evitar els poetes més convencionals o
aquells que ja tenien un circuit establert d'una banda i, de l'altra, centrar-se
en l'oralitat (des de totes les opcions).
Lis Costa ha dit que Viatge a la Polinèsia "ha actuat com
a frontissa entre la múltiple herència underground i la popularització
actual". Em sembla bé, dir-ho així. El cert és que
el 1996 ningú pretenia omplir grans espais (fossin al carrer o als diaris)
amb poetes que recitaven de maneres més o menys poc convencionals i,
a hores d'ara, les coses han canviat força. Hem aconseguit, entre d'altres
coses, que bona part del públic entengui que la poesia pot ser oral i
que un recital no és un subproducte del llibre, que pot tenir entitat
pròpia. Encara hi ha gonfanoners que defensen a ultrança la seva
puresa de la poesia: un poesia per ser llegida a la tauleta de nit. Batalla
seva; puresa també seva.
Ara bé, aquest reconeixement de què parlava Lis Costa no ha esta
obra de la casualitat ni tampoc únicament de Viatge a la Polinèsia.
Evidentment hi ha hagut també en els darrers anys activitats disseminades
que han continuat el to underground i que hi han fet la seva i altres programacions
més en la línia estable del Viatge com la de Cafè
Central. També hi ha hagut les Revistes Parlades (i Caminades)
de Carles Hac Mor i Ester Xargay, les activitats de l'Aula de Poesia de Barcelona,
els recitals organitzats a Conservas i un munt de coses més. Entre tots
hem sabut fer força, crear una mena de focus d'atenció sense cap
nexe comú gaire sòlid. I és curiós que poc després
hagin sorgit un bon nombre d'activitats des de centres i organismes públics
al voltant de la poesia. Ara sembla que sí que els interessa. Una de
les més destacables d'aquestes activitats institucionals en els darrers
anys ha estat la Setmana de la Poesia, que David Castillo ha sabut des
del seu inici el maig del 97 portar cap terrenys ben vius i en contacte amb
el públic inquiet. Tot un encert.
I potser, més que parlar dels poetes, caldria parlar del públic.
D'una banda, perquè, tot i que ben sovint alguns puristes ("tietes
del sentit", en diu en Mor) i altres petulants fan un grup –"els
altres"– amb cert menyspreu, no hi ha gaire cosa en comú entre
tots els poetes que pugen damunt un escenari a recitar. Com a màxim podríem
diferenciar entre els qui ho combinen amb el llibre i altres suports i els qui
se centren en el recital, en l'oralitat (pocs). I de l'altra, perquè
de la recepció de tot això se'n parla ben poc, encara menys que
dels tramoistes que fan possible, amb recursos i suport mínims, que existeixin
plataformes per alçar la veu dels poetes.
Els llibres de poesia continuen amuntegant-se a les llibreries i les revistes
literàries poc espai que tenen. Si la poesia ha sortit als mitjans de
comuniació, per exemple, ha estat pel boca-orella que han creat els recitals.
I si gent que no compra mai llibres de poesia diu quatre paraules en una conversa
sobre poesia és també gràcies al fet que algun dia ha passat
per un recital. Quasi de casualitat. I potser on hem d'incidir no és
en la qualitat o en els preceptes dels poetes sinó en el fet que parlem
d'una porta. Així com una bomba i un desplaçament a temps varen
ser una porta d'entrada a la poesia per a en Brossa o la farmàcia de
la plaça del Pi la porta a les lletres de Guimerà, un recital
també ho pot ser per al qui passa. I passa.
L'oralitat poètica ha portat la poesia a molts llocs on abans era impensable
i ha fet que se'n parli bastant. Diguem que ha trencat bastants esquemes, la
majoria poc fonamentats, i ha ajudat a atraure molta gent cap a la poesia. De
pas, la poesia també s'ha airejat. Amb tot, des d'alguns sectors s'ha
vist això com una banalització. Trobo que no hi ha cap mena de
motiu. Es pot banalitzar des d'un recital o des d'una llibreria amb una col·lecció
de poesia dolenta a vint duros. El debat veritable, no el fèrtil, és
el de la qualitat de la poesia i el de la literatura nostra en general i es
pot aplicar sense fer distincions de suports. Segurament, molts que tenen la
seva paradeta a les llibreries no hi estarien disposats entrar-hi: és
com tirar-se pedres al damunt. Sigui com sigui, el contacte directe amb el públic
és un ajut indispensable. Un cop traspassada la porta, cap passadís
es fa feixuc.
Des de l'experiència de Viatge a la Polinèsia, sempre em
va sobtar que el gruix del públic el formessin persones que no provenien
estrictament del món literari ni tan sols de les facultats de lletres.
Puc afirmar que hi havia gent de tota mena i que bastants acumulaven pocs llibres
de poesia als seus prestatges. Em sembla que és tot un orgull poder dir
això, i més encara quan la majoria de cicles de poesia no ho poden
dir. M'agrada pensar que no he volgut penjar el cartell de "Reservat el
dret d'admissió". I així molts han entrat, s'han atrevit
a dir-hi la seva, encara que fos des del silenci. Diguem que no té gaire
sentit obrir una porta a qui ja en té la clau.
Els qui primer haurien de canviar la mirada envers els recitals són les
institucions i les editorials i per extensió tot el mecanisme econòmic
que frega la literatura. Les polítiques d'afavoriment a la poesia passen
sempre per la lletra impresa, pel llibre i compten ben poc amb el contacte directe.
Així mateix, les editorials estan perdent l'oportunitat de treballar
frec a frec amb organitzadors i agitadors per tal de donar més vida a
les seves col·leccions de poesia. És sens dubte una de les poques
vies que un llibre de poesia es bellugui i tingui ressò. Però
deu ser el cas que no els amoïnen gaire, les col·leccions de poesia,
i que el mercantilisme ferotge a què s'ha abocat el món editorial
català poc casa amb la recerca de veus interessants. I ja no entrem en
el tema del suport de les edicions. El cd només ha entrat per editar
poemes coneguts d'autors coneguts recitats pitjor o de vegades millor per actors
coneguts. Simplement una vergonya. I molt poca imaginació, gens de risc.
Finalment, només voldria apuntar que Viatge a la Polinèsia
tenia com a objectius, entre d'altres, de difondre les vessants més experimentals
o arriscades de la poesia i alhora de permetre una mescla entre poetes més
o menys tradicionals i poetes més rarots. Una manera de demostrar que
tots diem el mateix. M'avorreixen les etiquetes: aquí tens les ovelles
negres, aquí tens les ovelles blanques. Particularment, no sé
si aquesta germanor tan òbviament necessària s'ha realitzat mai.
Les coses són com són. En qualsevol cas, un cop acabada l'etapa
de Viatge a la Polinèsia, em disposo a encetar una nova aventura
amb un festival anual, PROPOSTA, que definitivament deixa de banda pràctiques
considerades convencionals, ja que tenen ja el seu espai. Crec que hem perdut
embranzida en l'experimentació –no parlo d'avantguarda–, en
la interdisciplinarietat i en definitiva en l'obertura de mires a l'hora d'atacar
el poema. I cap aquí m'encamino, ara com ara.
Viatge a la Polinèsia, doncs, crec que pot situar-se com a referent
d'aquesta activitat polièdrica al voltant dels recitals de poesia. És
un referent més entre molts d'altres i que beu de tantes altres experiències
anteriors, segurament més arriscades, més verges. I particularment
cada cop em fastiguegen més els poetes que s'ancoren en el llibre. I
ja no és només d'oralitat del que parlem. També parlem
de la xarxa, i d'ecologia: la material –el paper, els arxius– i la
intel·lectual –un mercat que no pot absorbir tants epígons.
En una terra tan fecunda en poesia em sobta, ja ho veieu, els qui s'entesten
a defenestrar l'oralitat i, en general, allò que s'aparta de la seva
puresa. Deixem-los doncs amb el seu or i conduïm nosaltres l'ambulància
que torna i trastorna, que cap capgira a poc a poc.
Eduard Escoffet
Barcelona, maig 2001. Publicat a Reduccions nº75.
sobre Viatge a la Polinèsia, PROPOSTA i altres afers poètics…
www.propost.org