--------------------------------------------------------- articles
Excels
Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella.
Edició crítica de Josep Lluís Martos.
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana/Publicacions de l’Abadia
de Montserrat. Alacant/Barcelona, 2001.
La crítica literària catalana encara té molts reptes
pendents. El primer i més important és el d’abandonar l’historicisme
de segona generació a hores d’ara totalment estèril i, de
fet, imprecís. El segon, gens fàcil, és el d’abandonar
la visió que del passat literari tenien les generacions de la Renaixença,
que encara plana en les nostres lectures i que no permet tenir un coneixement
precís i real de la producció literària dels segles XVII
i XVIII. Fins del XVI. Però el que esdevé més paradoxal
és que a aquestes alçades fins i tot tinguem un coneixement no
del tot fiable de la literatura catalana medieval, en concret de la d’un
segle tan complex com el XV. No hi ha encara, al meu entendre, una bona lectura
de March, i darrerament estan apareixent elements que fan reconsiderar molts
dels tòpics d’aquesta època, com els treballs recents de
Jaume Turró al voltant de la cort barcelonina de Carles de Viana, que
demostren, per exemple, la redacció a Barcelona del Tirant.
Així, en aquest panorama de relectures i de recerques en arxius encara
poc coneguts, apareix un llibre que sens dubte serà una eina imprescindible
per entrar ben endins de les traces literàries del XV català.
Es tracta de Les proses mitològiques de Joan Roís de Corella,
edició crítica a cura de Josep Lluís Martos, professor
de la Universitat d’Alacant. A banda de fer llum –la llum que molts
reclamàvem– al voltant de Corella, hi ha el fet que es tracta d’una
edició crítica, cosa poc habitual en el panorama editorial català.
És a dir, una edició que fixa una versió fidel, tan fidel
com és possible, del text. Un Corella, doncs, rehabilitat i sense distorsions,
ni en el text ni en les interpretacions.
Joan Roís de Corella comparteix amb Ausiàs March i Joanot Martorell
no només l’origen valencià sinó el fet de ser una
de les tres figures més importants de la literatura del catalana del
XV, i més enllà, és clar. Corella, amb tot, ha estat sovint
una figura mal interpretada: moralista, decadent, exageradament complicat…
És cert que de tots tres és el que més s’allunya temporalment
i conceptualment de l’Edat Mitjana, però no per això és
el de menys esplendor. Al contrari: no és arriscat afirmar que és
de tots tres el qui millor soluciona l’atzucac literari de la literatura
catalana medieval. L’excels arquitecte que és Corella té
una obra en comparació de menor extensió i pitjor transmesa, però
representa una de les fites més importants en l’elaboració
literària en català. A banda, la classificació com a moralista
li és plenament supèrflua. Demostra que hi ha des d’una literatura
aristocràtica una alternativa vàlida a la decadència dels
conceptes medievals i a l’emergent literatura burgesa. I es fa ressò
del conflicte al voltant de la dona i es fa ressò –no com Metge–
dels clàssic, de Boccaccio i de la literatura europea de major nivell.
D’altra banda, hi ha sempre en els seus escrits una forta consciència
del fet d’escriure: el valor de les paraules, la voluntat d’estil,
una apologia de la brevetat. Unes idees que el diferenciaven evidentment, i
encara més, de March i Martorell. Un lector atent i un escriptor prudent.
Dins l’obra profana de Corella, en vers i en prosa, les proses mitològiques
representen el capítol més important. De fet, un text tan conegut
d’ell com la Tragèdia de Caldesa és al capdavall una
transposició dels esquemes que usava a les proses mitològiques
a la València coetània i no és, com fins ara alguns han
cregut, cap reflex d’autobiografisme. Les proses mitològiques representen
un pas decidit cap al XVI, en el sentit que Corella fa un ús de les fonts
clàssiques –començant per Ovidi– i medievals plenament
conscient i alhora entén la imitació, la traducció com
un procés de creació. Així tenim unes proses que refan,
amplifiquen o recondueixen els mites a través d’una ploma que certament
amaga unes idees de l’amor-passió no gaire –potser gens–
favorables. Alhora, les proses mitològiques palesen una constant de l’obra
literària de Corella: la poetització de l’escriptura: tot
és poesia, i vers i prosa creen un conjunt sense entrebancs temàtics
o d’estil. Més enllà, la prosa d’art de Corella, com
per exemple la de les italianes del XX Lalla Romano, Gianna Manzini i Anna Banti,
arrodoneix la definició amb el gust de Corella per l’ambientació
i per l’art, sobretot la pintura, passat pel sedàs de la lletra.
Són nou les proses mitològiques que, tot i formar un tot coherent,
ofereixen grans variacions pel que fa al tractament, i una evolució en
l’estil, la qual cosa ha servit a Josep Lluís Martos per establir
la cronologia, tema encara controvertit. Corella pinta en un espai breu un recorregut
literari intens: varietat de formes en un corpus reduït i un desenvolupament
psicològic complet en narracions no gens extenses. Cenyint-nos a les
proses mitològiques, hi ha des del conivium (variació del gènere
clàssic del diàleg) que és el Parlament en casa de Berenguer
Mercader fins a epístoles i diàlegs, sempre en un to elegíac
i amb una voluntat d’aprofundir en la psicologia amorosa, al mateix nivell
de la Fiammetta de Boccaccio. A més, Corella és un autor
que lluny de fer arengues o declamacions teòriques, acosta les seves
lletres al lector, en tant que o bé els mites parlen en primera persona
o bé ho fan de veu dels coetanis valencians. La condemna hi és;
el matís també.
Sens dubte implica encara, parlar de Corella, un no poc encès debat,
que també afecta els seus coetanis. Però en qualsevol cas, entre
les imprecisions, tot debat ha de partir d’uns textos ben assentats i això
és el que ha aconseguit Martos amb aquesta edició de les proses
mitològiques. Potser no és la porta més fàcil per
entrar al món de Corella, però sempre quedaran les edicions divulgatives
com la de Carbonell (Tres i Quatre, 1983) o la de la MOLC. Sigui com sigui,
Corella pot ser una descoberta: una poesia en renglerons curts i llargs que
malauradament no va tenir els vents de la història al seu favor. Aquesta
és la sort del lector que mira enrere, que pot valorar un escriptor pel
seu propi pes i deixar de banda la posició a què la història
o unes determinades lliçons interessades de la història l’han
desterrat. Qui sap si amb el temps substituirem la insistència i l’aspror
de March per la ciència arquitectònica i vital de Corella. Sens
dubte: excels.
Eduard Escoffet
Barcelona, maig 2002. Publicat a l'AVUI.