--------------------------------------------------------- articles
ESCRIPTURA CONSCIENT
Hac Mor, Carles. Hi ha un diari sota l’estora.
Amb il.lustracions de Josep Lluís Jubany.
El Tall (Ciutat de Mallorca, 2000).
Ja quasi havíem oblidat la vocació primària de Carles
Hac Mor: la poètica. O de fet és que la primària poesia
és el que envaeix tota la seva producció. Darrerament: CD-Rom,
capsules per a BTV, assaig. És la poesia una intenció sense categories.
Tot és poesia en tant que la poesia ja fa temps que ha perdut la seva
adreça i ara la veieu corre amunt i avall. I això és el
que fa Hac Mor, a grans trets: dissoldre-ho tot en l’escriptura i treure
els ulls per la finestra: la poesia continua corrent amunt i avall. Ara bé,
cal dir que la relació que té Hac Mor amb la interdisciplinarietat
potser no és el del tot interdisciplinària. En l’acció,
en el vídeo, en els interactius, hi ha per part d’ell (no pas per
part de qui amb ell treballa) un aferrament al text inevitable i una certa desvinculació
dels altres fronts. I, així, si bé és cert que la seva
vinculació no és tan múltiple, també és cert
que no li han calgut altres eines (la imatge i la tecnologia) per afrontar la
dissolució de la poesia. En definitiva, el problema de l’escriptura
afrontat des de la mateixa escriptura.
"Hi ha un diari sota l’estora" és una insistència
en els postulats que darrerament ha defensat a tort i a dret Hac Mor. Segurament
és excessiva la insistència, però és, d’altrra
banda, el que pot convertir una dissidència en una posició. És
a dir, quan Hac Mor ataca el concepte d’avantguarda com a etiqueta que
enganxem a certs creadors actuals, no deixa de situar-se en una posició
d’avantguarda (avançada, en el sentit militar del terme), ja que
és aquell qui és capaç d’evidenciar l’estancament
dels mecanismes creatius l’únic que es pot vantar d’estar davant,
d’estar fora del sistema. I en el llibre també insisteix en la voluntat
de no dir res, i en l’experiència intrínseca del llenguatge,
i en la manca de lirisme.
Són, aquests poemes, una escriptura que van, per tant, cap al poema i
cap enlloc més. Hac Mor és capaç d’oposar a la voluntat
de manca de sentit, de finalitat, un llenguatge que és per entitat pròpia.
Hi ha en aquests poemes, com de fet en tota la seva producció, una recerca
en el llenguatge popular, en el culte, en l’imaginat i en l’inventat.
Un aiguabarreig colorista que es justifica per ell mateix i que, sense voler-ho
ser explícitament, és alhora una revisitació al seu pòsit
lingüístic i una reinvenció del llenguatge. En alguns casos,
la prosa d’espriu i la d’Hac Mor aconsegueixen aquesta mena de sensació
de "thesaurus festiu". Una llengua desacomplexada que es llegeix i
no enfarfega i encara reconforta. Però sempre, i això és
cabdal, defugint el llenguatge poètic, com també defuig la voluntat
poètica. Diguem que s’acosten als planians "Poemes del retour
d’âge", però amb major insistència programàtica.
Tot amb tot, els temes dels poemes de Carles Hac Mor no són nous ni propis,
si bé és cert que ell els sap interpretar des d’una òptica
estrictament contemporània i arrelant-se en altres disciplines artístiques.
No utilitza nomenclatura literària (El "jo", la màscara,
el mirall) i prefereix parlar del silenci de Cage. Així, Hac Mor no ha
necessitat l’arrelament en el món literari i bona part del reconeixement
li ha vingut d’altres bandes: una escriptura fugissera de porta en porta.
I aquí és on pren major distància Hac Mor respecte a la
majoria d’escriptors actuals. Quan llegim els poemes de "Hi ha un
diari sota l’estora", hi veiem la porta i un imaginari que ateny molt
més que unes línies curtes. Com Foix. Com Brossa. I com Altaió.
Així doncs, aquest poemari no ens ofereix grans novetats respecte al
quefer de Carles Hac Mor: el reforça. El poema d’inici és
segurament el que resumeix d’una manera o altra el seu programa: declaració
de principis i una mena d’al.lusió als poetes i a les gallines i
al temps de la fruita. És, però, temps de poesia, ens diu de biaix.
Hi ha, alhora, un increment de diguem-ne cientifisme, com ja denota tota la
seva producció recent. Un cientifisme que Hac Mor no vol presentar talment
fos salvífic ni de grans complexitats argumentals. Cal interpretar-ho,
penso, com una atzagaiada en contra de la petulància (i la retòrica)
o bé com una via d’introducció d’arguments no lírics
o bé com totes dues coses. En tot cas, els poemes es defineixen sobretot
per aquest gust de la llengua mastegada, viva. I deu ser això el que
fa de Carles Hac Mor un poeta imprescindible a hores d’ara: és una
puntada de peu a tothom (les escoles) i és la assumpció de la
naturalesa que li pertoca a la poesia després de tot plegat. Però
això costa de reconèixer per moltes tietes. I quina és
doncs la naturalesa del poeta? La del ca, és clar.
Eduard Escoffet
Barcelona, juny 2002. Publicat a l'AVUI.