--------------------------------------------------------- articles
Joan Brossa i la poesia visual
Havíem quedat de veure'ns el dilluns dia 28. En trucar-li el dia 24,
ja em va dir:"Falten molts dies, encara!". De seguida li vaig argüir
que entre Nadal i Sant Esteve ja érem al dia 28. Va etzibar una irreverència
contra el Senyor (i jo li vaig correspondre amb una altra contra el senyor)
i va concloure: "Bé, bé, truca'm abans de venir". Aquell
encontre mai no va arribar. No responia al telèfon, i vaig pensar que
ja hi aniria l'endemà. Aquella cita havia de ser per preparar un acte
de Viatge a la Polinèsia, un cicle estable de poesia, per al dia
21 de gener en el marc de l'exposició Poesia visual catalana,
al Centre d’Art Santa Mònica. L'acte havia de servir (i va servir,
perquè es féu, és clar, i en memòria seva) per mostrar
l'activitat poètica paral.lela d'alguns dels participants. Últimament
en Brossa sempre demanava que algú altre fes les seves accions. Ja al
maig passat, en una altra cita de Viatge a la Polinèsia, aquest
cop al voltant de la poesia acció, va encarregar a Carles Hac Mor que
li fes l'acció ("Acció espectacle") per ell. En aquest
cas seria jo qui li faria.
L'exposició Poesia visual catalana va obrir les portes el 14 de gener
amb la seva absència, quasi injustificable. Ell, juntament amb Viladot
i Iglésias del Marquet, va protagonitzar la primera exposició
de poesia visual a Catalunya (Lleida, 1971). Dels tres, només Viladot
restava viu. L'exposició penso que tenia i té encara una funció
ben especial: mostrar que la poesia visual ha estat conreada als Països
Catalans amb continuïtat i que va més enllà, en tots sentits,
de Brossa. I és que el reconeixement de què havia estat objecte
Brossa en els últims anys ha eclipsat un panorama, el de la poesia visual,
molt més ampli. Sens dubte Brossa, ja sigui com a poeta ja sigui com
a persona o bé com les dues coses alhora, es mereix aquest enlluernament
que provocava sense buscar-lo. Va voler ocupar sempre el mínim espai,
mai no va provar de ser a primera fila, però ens va enlluernar a tots.
Així, a Catalunya hem sentit a parlar força de la poesia visual,
però quasi sempre referit a Joan Brossa.
D’ençà de la seva mort, alguns han llançat conjectures
de tota mena, com per exemple quins són els hereus de Brossa. De noms,
per a tots els gustos i alguns de ben desencertats, però cap poeta visual.
Pensar que cap poeta visual ha rebut la influència brossiana o que simplement
la poesia visual no existeix i que tan sols és un invent, potser un joc
de mans, d'en Brossa és una innocentada. Hi ha Brossa en la poesia visual
de J.M. Calleja, de Bartomeu Ferrando i de Josep Sou, per exemple, i un llarg
rastre que caldria estudiar i que arriba, mal que ens pesi, fins a la poesia
més banal i rebutjable. Aquest descuit és fruit sens dubte del
desconeixement flagrant de la majoria de crítics artístics i literaris
sobre aquesta pràctica. Però això ens porta a un altre
problema encara més greu al voltant de l'obra brossiana. No ha estat
gaire comprès el caràcter de poeta, podríem dir-ne poeta
total, de Brossa. És a dir, TOTA la seva obra (de la A a la Z) té
sentit en tant que poesia. Per tant, no podem jutjar-lo com a artista plàstic,
tampoc com a dramaturg. De fet, Brossa hauria de ser eliminat de les històries
de l'art català perquè no hi pinta res (i quan dic que no hi pinta
res és que no pinta ni ha pintat mai). També caldria eliminar-lo
de les històries del teatre català perquè Brossa no actuava
(tothom recorda les habituals riotes de Brossa davant del panorama teatral).
En canvi, els crític literaris haurien de fer un major capítol
dedicat a l'obra de Brossa, a tota: poesia visual, poesia escència, poemes-objecte,
sextines, sonets... Potser és que encara no ha estat entès aquest
caràcter de poeta més enllà de les disciplines. En aquest
sentit, en podrien ser hereus, de forma voluntària o involuntària,
Carles Hac Mor, Vicenç Altaió i Dídac P. Lagarriga, pel
fet de treballar en un territori de paisatges sense necessitat d'etiquetar-se
a una i altra banda. Quant al rastre que ha deixat Joan Brossa en la poesia
visual, ja he apuntat tres noms (Calleja, Ferrando i Sou). La seva estètica
té punts de contacte amb l’obra brossiana. I molts més. Cal
entendre que la poesia visual de Brossa ha resultat ser un paradigma reduccionista
de la poesia visual. És a dir, la seva obra és molt més
àmplia de com ens és presentada i alhora la pràctica de
la poesia visual ateny estètiques i tarannàs ben diferents. Brossa
és un arbre que amaga un bosc que algú hauria de ser capaç
de descobrir.
Però el fet és que Brossa, segons la informació que tinc,
només va reconèixer admiració per un poeta visual: Xavier
Canals, en un article de Mercè Ibarz a l’Avui del 19 de desembre
de 1982 en motiu d’una exposició que a la Galeria Joan Prats recollia
trenta anys de poesia visual. Cito textualment: "S’entusiasma després
parlant dels joves que treballen en aquesta línia poètica i cita
especialment Xavier Canals." I cap més. Potser d’hereus en
seran uns altres (en poesia visual crec que seria difícil), però
és Canals l’únic poeta visual que cita. A més, Canals
va guanyar el primer premi de poesia visual que fou concedit a l’Estat
espanyol (amb el poema "La bella i la bèstia"), el jurat del
qual era Joan Brossa. La poesia visual d’ambdós autors és
força distant estèticament (Canals és més barroc,
més elaborat i alhora menys líric), però tant l’un
com l’altre tenen un clar referent: la lletra A. És a partir d’aquest
nexe comú (que podem rastrejar per tota l’obra dels dos) que van
decidir de fer una exposició conjunta el 1987, poc després de
l’exposició féu a la Fundació Miró. Aquesta
és l’única exposició que Joan Brossa va fer en duet,
cara a cara amb un altre poeta visual. L’exposició, de fet, va tenir
dues parts. La primera, a la galeria L’Aixa, a tocar de la plaça
de Sant Just de Barcelona, i la segona, amb més material, a la Galeria
Joan Serrallonga, ben a prop de la primera. En la inauguració de la de
L’Aixa, Xavier Canals va realitzar el poema acció Z>A,
amb l’ajut d’estudiants de la Llotja de Barcelona. L’espectacular
acció va obligar a retirar els cotxes de la plaça (llavors encara
hi circulaven) i fou considerada una experiència interessant en el món
de la pedagogia. A més, voldria destacar que Canals va fer una de les
últimes entrevistes a Brossa, sens dubte de les més extenses,
dedicada únicament a la poesia visual, que és consultable a la
revista electrònica Corner Magazine (www.cornermag.org)
i on queden molt clares les seves idees al voltant de la poesia visual.
Però els poetes visuals han quedat, a parer de molts, fora de la llista
d’hereus i així, en aquest inconseqüent camí cap a la
consagració de Brossa com a gran artista plàstic, alguns han afirmat
que Brossa no ha arribat fins molt tard a ser reconegut intenacionalment dins
del món de la plàstica. Un altra relliscada. I és que Brossa
ha estat un referent per a molts poetes visual d'arreu d'Europa. Tot i mantenir
sempre una "posición solitaria" com deia ja el 1973 Alfonso
López Gradolí o "isoladamente criadora" com afirmava
el 1971 E.M de Melo e Castro (de fet mai no va adscriure's, a diferència
dels seus contemporanis castellans, als moviments coetanis com el lletrisme
i el concretisme) va arribar més enllà de les nostres petites
(en tots sentits) fronteres. El 1972, quan Felipe Boso, el gran poeta experimental
castellà coetani (1924-1983), prepara per a la prestigiosa revista alemanya
AKZENTE una antologia de poesia expermiental espanyola, Brossa hi és
present amb el poema "Elegia al Che". D’aquest número
se’n van fer 9.000 exemplars segons deia Boso en una carta a Juan Hidalgo.
És a dir, poca broma. I un munt d'exposicions i antologies internacionals
més fins a arribar a l'exposició POESIA TOTALE (on per
cert els poemes de Brossa que hi ha són falsos), la mostra més
important de poesia visual del món en els últims anys, organitzada
l'estiu de 1998 per Sarenco, el mateix que poc abans li va fer la traducció
a l'italià del Poemes Civils -n'hi ha una altra a l'italià
feta pel també poeta experimental A. Spatola el 1967-. Caldria aprofundir-hi
amb temps, però podem afirmar que Brossa és el poeta (o si més
no un dels poetes) català més conegut i reconegut fora de Catalunya
i més enllà dels Pirineus. Això sí, cal emmarcar-lo
dins la tradició de la poesia experimental ibèrica per una banda
-Feipe Boso, Pino, Fernando Millán, José Luis Castillejo...- i
europea per l'altra -Garnier, Bory, Julien Blaine...- per entendre la seva posició
com a capdavanter, juntament amb Carlo Belloli i pocs més, ja que no
és fins als 60 que la poesia experimental pren l’embranzida definitiva
i apareixen la majoria d’autors, època en què Brossa ja té
la seva poesia enfilada. A partir d'aquí, ha sabut traspassar les fronteres
pròpies de la literatura, i el món de l'art li ha servit com a
plataforma d'expansió (però mai com a casa pròpia). De
fet, Folguera un cop va dir que un poeta ja era un artista plàstic i
un bon artista plàstic ja era un poeta (segons cita de X. Canals).
En definitiva, hi ha hagut i hi ha encara una gran incomprensió davant
la creació brossiana -purament poètica- perquè hi ha gran
desconeixement de les pràctiques poètiques d'avantguarda -poesia
visual, poesia acció i fins a les més recents i aglutinadores
com la polipoesia-. El crític Esteban Pujals així com Fernando
Millán (un dels iniciadors i grans agitadors de la poesia experimental
castellana) afirmen que el segle XX és el segle de la poesia: quasi totes
les avantguardes tenen com a rerefons i impuls la poesia. Proposo doncs, i no
voldria pas que quedés com una simple proposta, crear un centre per gestionar
el llegat de Brossa, per mostrar-ne una col.lecció permanent i alhora
promoure estudis sobre sobre la seva vida i obra així com el seu context
cultural i social. També hauria de ser un punt de difusió de la
poesia visual d'avui dia i un punt de ressò de les pràctiques
poètiques afins als plantejaments brossians d'arreu del món. D'aquesta
manera, la inciativa engegada per Herman Bonnin i Hausson, l'Espai Escènic
Joan Brossa, tindria el complement que li acabaria de donar sentit. A més,
de moment només Vespellà de Gaià (la capital catalana de
la poesia visual que Brossa tant estimava) té un carrer amb el nom de
Joan Brossa. Seria hora que Barcelona en tingués també un. El
carrer Allada Vermell (híbrid dels noms dels carrers que anteriorment
ocupaven l'actual plaça) on és situat l'Espai Escènic Joan
Brossa podria ser-ne l'anfitrió. Brossa és una llum que amaga
tot un bosc. Cal que preservem la flama encesa i alhora guaitem què hi
ha al bosc, perquè si no continuarem ignorant una bona part de l'activitat
creadora lietarària.
Eduard Escoffet
Barcelona, gener 1999. Publicat a AVUI i Funàmbula nº 2. Corregit
i ampliat.