--------------------------------------------------------- articles
Barceló, amb dues enes
Força sovint, la perifèria ve definida en negatiu: allò
que no és fet al centre, allò que no és fet a la manera
del centre, allò que defuig els cànons i els pensaments del centre…
I de tant en tant hi ha algú, dins d’aquests mateixos paràmetres,
que es defineix en positiu, que s’afirma, i no cal pas que l’afirmin,
és clar, ni que vingui definit. Joan Barceló em sembla que entra
dins d’aquesta categoria dels perifèrics en positiu, entre d’altres
coses perquè no és un personatge rescatat de la història
sinó un personatge recent, ben recent, que va poder afirmar-se dins d’una
escena cultural gens còmode, tal i com fan evident les paraules de Miquel
Àngel Riera, escrites després de la mort de Barceló, excusant-se
per no haver-li estat concedit el Premi Mossèn Alcover de 1979 amb "Miracles
i espectres": una qüestió de conjuntura, de conjuntura cultural
i política. Barceló afegeix: "Hi ha poetes que van pel món
dient "m’ha influït Carles Riba" i coses així. A
mi m’ha influït el Capitán Trueno, l’Astèrix, el
Mortadelo i Filemón i l’Hombre Enmascarado."
Les primeres notícies de Barceló les vaig tenir quan vaig trobar
en una llibreria de saldos l’edició de Raixa de "Miracles i
espectres" de 1981, edició pòstuma amb pròleg de Miquel
Àngel Riera. De fet el vaig comprar perquè era just a sota del
"Llibre de Facècies" (també edició de Raixa i
traducció de Francesc de B. Moll) de Poggio Bracciolini, un altra mostra
de literatura que ha esdevingut perifèrica, i imprescindible per als
curiosos. Vaig pensar que on n’hi cabia un n’hi cabien dos. I si fa
no fa en la mateixa època, La Magrana va reeditar "Miracles i espectres"
i Barceló reapareixia en una conversa amb Xavier Canals. Davant de la
meva ignorància, Canals –poeta i teòric visual- em va presentar
un Joan Barceló poeta visual, un Barceló que signava com a Joann
Barceló, amb dues enes. Arguïa que la família no estava gaire
interessada en mostrar aquesta vessant més trencadora de Barceló
i que n’amagava la poesia visual, o com a mínim no en feia gaire
cas.
Barceló és un escriptor que fa díficil de parlar-ne, d’ell.
Per alguns és un autèntic desconegut i per altres fou un company
de lluita contracultural, un contador extraordinari o un cap en constant ebullició
impossible d’oblidar. Tot amb tot, la curta vida de Joan Barceló
(Menàrguens 1955-Barcelona 1980), aquells no encara vint-i-cinc anys,
fan que de tant calgui refrescar la memòria. A grans trets, l’obra
de Barceló és molt àmplia i força extensa, però
beu sempre d’una imaginació desbordant, amb una llengua que és
un fil que teixeix com pocs fils. I a grans trets també, Barceló,
amb dues enes, era un escriptor inconformista, imaginatiu i a més a més
amb una gran saviesa literària, és dir, una saviesa per fer de
l’escriptura alguna cosa més que una manera d’explicar coses
més o menys sabudes.
"Miracles i espectres", com deia més amunt, es va presentar
al Premi Mossèn Alcover de 1979. Miquel Àngel Riera era membre
del jurat i tal i com explica el pròleg estava decidit a donar el premi
a aquell desconegut escriptor de Menàrguens. El problema, problema en
aquells temps, era que el llibre estava escrit en dialecte de la baixa Noguera
i això no agradava gaire a part del jurat, que creia que havia de vetllar
per la unitat de la llengua no donant el premi a aquella escriptura lingüísticament
perifèrica. Fou sens dubte un error, un error de conjuntura com els que
encara passen de tant en tant, perquè "Miracles i espectres"
és un llibre imprescindible, una lliçó –ens estalviem
allò de magistral- de contar i de convertir les paraules en mel. Malgrat
algunes vacil·lacions ortogràfiques a l’hora de trasncriure
el dialecte, Barceló recrea un món rural amb tots els ets i uts
i fins i tot suggestivament delirant; narra amb una precisió i un capficament
del tot preciosista; i, al capdavall, converteix una contalla de to popular
en un thesaurus lingüístic i sensitiu. En certa mesura, la
prosa de "Miracles i espectres" és d’un riquesa semblant
a la d’Espriu, però amb la diferència que Barceló
la sap teixir com ningú. Autors dialectalment propers com Carles Hac
Mor i Josep Ramon Roig tenen, en algunes de les seves obres, ressonàncies
que encara els acosten més a Barceló. Riera encerta quan diu que
"La Redempció" podria haver estat escrit per Maupassant i quan
diu que "La misteriosa aparició de Santa Maria de la Fletxa"
és un text divertit, imaginatiu i graciosament descarat. I jo hi afegiria
que "Madame" és un breu xiuxiueig que se sent més que
no es llegeix i que "Lulú la boja" és una estampa rural
que, tot i tenir el model ancorat en el passat, poc enveja a la narrativa més
rabent.
Fa un parell d’anys, Pagès editors va aplegar sota eltítol
"Esbrinem les flors de la terra" l’obra poètica completa
de Barceló. Jo diria que hi ha una voluntat explícita que sigui
completa (apareixen fins i tot els poemes inèdits, els poems apareguts
en les obres en prosa i els primers poemes i els publicats en revistes), però
des del meu punt de vista està mancada. "Es tracta d’una edició
d’autor, jo la tinc a casa", m’explica Canals, "és
bastant delirant: és un llibre ple de retalls de diaris i de textos de
Barceló". És "Obres completes, volum XVIIIè",
de 1975, un llibre que plagia amb el títol un famós llibre
de Pla editat per aquelles dates i signat per un Joann Barceló (de fet
manté les dues enes fins a aquell any). No és estrany que Barceló
publiqués un llibre d’aquestes característiques, degut al
seu tarannà inquiet i al fet que sempre va estar lligat a les arts plàstiques.
En el volum de Pagès, a cura de Julián Acebrón i Jordi
Casals, "Obres completes" és catalogat en l’apartat de
narrativa i només hi apareix un poema visual, "Revisió mèdica"
de 1975, i un parell de composicions amb dibuixos de l’autor. A banda d’això,
els poemes de la "Trilogia del penitent" i alguns dels que apareixen
en les obres en prosa i dels que es van publicar en revistes mostren un inquietud
formal que en l’obra publicada en format de llibre i algunes vegades presentades
als concursos literaris no apareix, encara que em sembla que la inquietud apareix
igualment en el discurs. "Diables d’escuma", Premi Vicent Andrés
Estellés 1979, és un poemari formalment bastant típic,
però on hi ha una veu que surt dels paràmetres més habituals
de la poesia. Així doncs, tot i que a l’hora de presentar-se als
premis opta per una poètica més aviat tradicional, Barceló
no pot deixar de ser una veu inconformista que s’allunya del que calia
esperar a mitjans dels 70 de la poesia en català. "Immortal mort
que et mors" és una de les altres obres en vers destacables, aquest
cop formalment més suggerent.
I abans no acabi aquest petit reccorregut per les dues enes de Joann Barceló,
només recordar la vessant d’agitador cultural. El maig de 1974 sorgeix
el grup "2 quarts de 10", del qual en formen part el mateix Barceló,
Toni Soler, Lluïsa Pahissa i Carles Netto i en el qual també particparan
Josep M. Figueres, Miquel Març, Biel Mesquida, Josep Espunyes, Damià
Barceló, Andreu Martró i Miquel de Palol entre d’altres.
En el text de presentació del volum antològic del grup "La
mare dels ous" (1975) diuen: "Art?, literatura?, crítica?,
creació? Res, això vol dir que no heu entès res de res.
Aquí tan sols es guixa…i prou -tanmateix, que n’és de
compromès, això de guixar!". Més tard, el 1975 i amb
Josep Lluís Català, crea un editorial casolana, Àcid S.A.,
i l’any 76 funda "Desperta ferro! Grup d’Art al Poble":
"Per als adormits i els qui ai! no saben somiar: Desperta ferro!".
El 1979 publica l’antologia "Escriptor lleidatans contemporanis. Primera
antologia". I entremig de tot plegat, edicions de revistes i calendaris,
exposicions i algunes lectures. I el fet de ser un escriptor brillant, fora
dels esquemes, i el fet de ser un agitador incombustible i el fet de ser, també,
un excel·lent escriptor de llibres infantils i juvenils van fer que cap
a l’any 79 el nom de Joan Barceló, amb una o dues enes, sonés
bastant. Però un dia de juliol del 1980, aviat farà vint anys,
Barceló moria al seu pis de Gràcia. I aquestes circumstàncies
fan que Barceló sigui un nom inexistent a les històries de la
literatura, però que alhora alguns encara el recordin -no fa pas tant
que va morir-, i és que, com apuntava al principi, la seva és
una escriptura perifèrica no pas per negació sinó per afirmació,
i qui llegeixi "Miracles i espectres", per exemple, entendrà
per què.
Eduard Escoffet
Barcelona, juny 2000. Publicat a l'AVUI.