--------------------------------------------------------- articles
El cinquè pis de l’Ateneu
Entre processó i processó, apareix primer la notícia
de la necessària reforma i obertura de l’Ateneu Barcelonès
(AVUI, 12-IV-2001) i, segonament, l’alarma sobre la situació de
la seu de les associacions d’escriptors (AELC, Pen Club, ACEC i AJELC),
situada al cinquè pis de l’Ateneu des de 1980 (AVUI, 14-IV-2001).
L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, en primer pla,
i el Centre Català del Pen Club, l’Associació Col·legial
d’Escriptors de Catalunya i l’Associació de Joves Escriptors
en Llengua Catalana posen el crit al cel pels atrotinats locals que ocupen:
les habitacions del pis que servia a l’antic delegat de la Falange a Barcelona.
És cert que l’espai és mínim i en males condicions,
però, i això no és nou, les pretensions d’aquestes
entitats em semblen exagerades.
De ben segur no hi haurà problemes perquè el Govern català
aporti diners per a la reforma del cinquè pis a canvi de la consolidació
de la presencia de les entitats a l’Ateneu. I fins a cert punt és
raonable. Ara bé, la insistència en la creació de la Casa
de l’Escriptor em sembla injustificada i l’afirmació que la
política de difusió exterior de la literatura catalana no ha funcionat
("un fracàs", en diu Castellet) els és, al capdavall,
contraproduent. Però anem a pams.
Ja havia sentit la cantarella, ben poc argumentada, de la necessitat de la Casa
de l’Escriptor en una reunió del Pla Estratègic de l’ICUB.
En aquell moment, l’argument més sòlid a favor que vaig sentir
va ser el de que "servirà per fer presentacions de llibres".
Andreu Sotorra, actual secretari de l’AELC, afirma que els escriptors sortim
baratíssims a les institucions, i sobretot al costat de les despeses
dels grans equipaments. Totalment d’acord. Però em sembla poc intel·ligent
proposar la creació d’una altra caixa de ciment quan justament el
que hem de fer és redefinir els usos i les polítiques de les infraestructures
ja creades, algunes d’elles a hores d’ara sobreres. Però encara
em sobta més que des de l’AELC aparegui l’afirmació
del baix cost. A banda d’usufructar un local a un mòdic preu al
centre de Barcelona, les associacions d’escriptors amunt esmentades s’enduen
el 54% del pressupost que la Institució de les Lletres Catalanes dedica
subvencions per a difusió de la literatura catalana (si no tenim en compte
els diners que aporten a fires comercials de llibre), mentre que les altres
moltes entitats s'han de repartir la resta. A més d'aquests diners, aquestes
quatre entitats reben, és clar, altres subvencions de la Generalitat,
de l’ICUB i de diverses bandes. Els qui sí que surten baratíssims
són els qui veritablement fan que a Barcelona i a Catalunya hi hagi vida
i neguit literari, com ho fan –tres exemples a l’atzar– Cafè
Central, Barcelona Review i TransLit. La presència pública de
l’AELC, més enllà de la web, és minsa i no justifica
el seu pressupost. Un pressupost amb el qual potser sí que es podria
pagar una casa de l’escriptor. I l’hortet.
I aquí enllaço amb la decepció que tenen alguns al voltant
de la difusió exterior de la literatura catalana. Les associacions, que
actuen com a gremi –hi o no hi ets associat– i com a lobby de pressió,
poc que es poden queixar en aquest sentit, ja que han estat presents en òrgans
consultius i fins decisius. Dos exemples: formen part de la Junta Directiva
de la Institució de les Lletres Catalanes i participaren en el Pla Estratègic
de Barcelona, impulsat per l’ICUB, del qual en va sortir la creació
de l’Espai de Lletres. A més, hi ha hagut sense problemes transvassament
de persones de la Junta Directiva de l’AELC a alts càrrecs del Departament
de Cultura i, en concret, de la ILC. Potser som els qui no tenim el carnet els
qui hauríem de demanar responsabilitats a aquestes entitats per no haver-s’hi
esmerçat prou. I més: de què han servit els milions de
subvencions? No només no han servit per fer veus enfora, sinó
que ni s’han preocupat del fet que les editorials catalanes estiguin immerses
en un mercantilisme total i que costi de trobar llibres pensats i ben publicats
a les llibreries. No ha estat tampoc en el seu si que s’han promogut noves
veus ni noves formes. No s’han preocupat gaire per la salut –la qualitat–
de la literatura i, a més a més, continuen defensant un idea vergonyosament
estreta de la literatura.
D’altra banda, crec que el model gremial d’associació està
quedant força arraconat, no només quant als escriptors, també
en la resta d’àrees creatives. Des de fa anys, s’imposa un
model molt més dinàmic, enfocat a la gestió i que aprofita
millor els recursos, alhora que no rep en tant que és sinó en
tant que fa, i és quan actua que té força.
El mateix dia que apareixia l’article del cinquè pis de l’Ateneu
n’apareixia un altre a El País de l’Albert Boadella queixant-se
dels planys a les institucions que fan alguns. En aquest cas em sembla que atacar
els planys de l’AELC i de les altres entitats em sembla justificat, sobretot
quan el seu paper queda cada cop més diluit i no són capaços
d’aprofitar els recursos que amb gran facilitat reben. I no només
s’escolen recursos. Al capdavall neguen aquests recursos a la gent que,
sonin bé o no les campanes, està treballant perquè la literatura
bategui i perquè el públic no s’hagi d’empassar un munt
de pàgines mortes fetes per escripturaires.
Eduard Escoffet
L'Estartit, abril 2001.