--------------------------------------------------------- articles
En l'excepció
Darrere hi ha Ors i hi ha Foix. Guaiten entre les cortines i el poeta els
convida a passar: l’endreç de la civiltat i el xiuxiueig –mai
no va aprendre a cridar- del qui reclama l’atenció de la ciutat
cap a l’avantguarda. Altaió els pren com a model –models oposats,
models ciutadans- de l’escriptura periodística. Foix afegeix que
els articles d’un diari s’han de poder llegir cent anys després
amb la mateixa actualitat que en el moment present. I Fòcius afegeix
que els articles pertanyen a la col·lectivitat, són la seva autobiografia.
És, doncs, aquest "Desglossari d’un avantguardista", un
pessebre, sota l’ombra dels dos i sota la d’en Gimferrer també,
un retrat damunt la ciutat de Barcelona i endins del batec cultural. Un neguit,
el d’Altaió, que no cerca de justificar: un neguit que toca i trastoca,
que torna i transtorna. Des de baix: des de la seva casa del capdavall de la
Rambla i des de la seva cadira a la primera fila de la creació. Un pessebre
fet, volgudament, al costat dels creadors, a la tromoia. Ells són, diu,
els veritables protagonistes de la cultura.
Vicenç Altaió és ja una peça ineludible de la vida
cultural, un peça que fuig de la pàtina tardofranquista a què
molts dels seus companys de generació s’han acabat per acostumar.
Altaió va començar en la poesia, i se’n va allunyar. I es
va acostar al món de l’art i després al de la ciència.
I ara, diu ell, es troba en un moment de l’enfora. No ha deixat mai d’escriure,
de traficar, però és ara el moment que ha decidit d’oferir
en safata, de manera més endreçada, part de les idees que anat
espargint en els darrers anys. Així neixen els seus darrers llibres.
I ha arribat –camina enllà- a entrar aquestes incomoditats que tan
bé maneja en editorials d’ampla superfície. El moment present
no és, per això, un moment de recolliment, de reflexió.
És una mutació, una altra mutació.
"Desglossari d’un avantguardista" recull textos de dietari que
han anat apareixent en un mitjà de comunicació de la ciutat –El
Mundo- en els darrers anys amb voluntat unificadora: la Barcelona del tombant
de segle. Un cinquè volum del seu tràfic d’idees que s’obre
amb una il·lustració de Zush –aquell qui sempre ha estat
endavant- i una foto de Hannah Collins: les mans del qui parla al llibre. I
clou el lector el llibre amb una altra foto de Hannah Collins: Altaió
es menja un pa de sucre. Ha aconseguit, com en "La Dificultat" –el
seu anterior lliurament d’idees-, un llibre d’artista: una veu que
es fa escoltar i que no confon les paraules amb un cop de vent. Altaió
teixeix a tots els nivells –estètic, ètic- un discurs unívoc:
una aposta per la cultura radical. I és d’aquells que no ha oblidat
que tot avança gràcies a les tensions dels extrems.
I ens ha tornat a cridar la prosa d’Altaió, un prosa de frement
precisió lírica, una prosa que veu de l’adjectiu de Pla i
de la vetlla de Foix. Una prosa que s’eixampla i transita, diu J.J. Navarro
Arisa, per la crònica periodística, la narrativa i la poesia.
Els títols, fins i tot, ja dibuixen el plànol amb definició.
I la deu verbal és prou clara. Altaió no amaga un compromís
esbiaixat. Censura el present vergonyant –siguin els lectors anònims
que no existeixen sigui el blanc sobre blanc del poderós MACBA- i el
present s’estén cap aquell futur dels cent anys a què feia
referència Foix. Com l’alfabet de Zush que apareix al llibre: la
tradició, la cinta recta que ens transporta, i el tall personal, l’excepció.
Perquè Altaió, amb aquest llibre i amb el seu ideari, és
en l’excepció. És en tant que transforma, que escriu. No
és una excepció ni és en l’excepcionalitat. Es troba
en aquell tumult rabent de creació, sense edat. Punxant, pero sense sang
entre les mans. I hauria de ser, aquest "Desglossari d’un avantguardista",
un llibre de capçalera de molts polítics, politòlegs i
analistes. De tots. Perquè si alguna aconsegueix Altaió és
demostrar l’absurd de moltes mans que es mouen sense dir res. I no cal
llegir el llibre com un elenc d’anècdotes –els desencerts dels
museus, les veus que escolta a la ciutat, les troballes del dia a dia-, sinó
com una visió de conjunt d’autèntica solidesa. I més
encara: no cal obrir-lo, el llibre: s’obre i parla i flueix sense descans.
És una sort que algú ens recordi que vivim en el present, en l’hiperpresent,
i que faci via i miri a banda i banda del camí.
Eduard Escoffet
Barcelona, octubre 2000. Publicat a l’AVUI.